Des de Mèxic amb amor

Recordo quan vaig veure el tercer llargmetratge del mexicà Gerardo Naranjo, Voy a explotar (2008), que venia precedit d'una aclaparadora fama d'obra de culte, la pel·lícula d'un enfant terrible. Vaig sortir amb la sensació que els focs artificials no m'havien deixat veure el cel, tal era la profusió d'efectes, l'estil sobreexcitat i les ganes de cridar l'atenció sense importar el preu. Per això no és estrany que anés a la projecció de Miss Bala amb una certa prevenció, tot i que la pel·lícula ve igualment guarnida amb l'aureola de les obres mestres, i a més trencadores, revolucionàries, dotades d'aquesta originalitat que, en el cas del cinema, únicament apareix de tant en tant. Doncs bé, la sensació final ha estat la mateixa: molt soroll per a molt poca cosa, ja que Naranjo juga novament a desplegar un dispositiu formal que es menja l'emoció, una estètica que va més enllà del missatge ètic. Miss Bala vol ser una pel·lícula testimonial: el domini de les bandes organitzades al Mèxic actual i el seu efecte en les vides dels més humils i innocents. Però Naranjo cau a la trampa no únicament de l'esteticisme, de voler fer art sigui com sigui amb un tema tan delicat, sinó també de la contradicció ideològica. Hi ha força, hi ha empenta, hi ha energia en la seva pel·lícula, però tinc la sensació que tot això s'aplica a molt poca cosa, o a una cosa que necessitaria més complexitat. És veritat, igualment, que pot interpretar-se com un conte de fades a l'inrevés, però l'excusa és tan minsa que tot acaba esgotant, fins i tot embafant. L'equilibri entre l'art i el testimoni és molt difícil de copsar, i Naranjo té massa ganes d'exhibir-se per aconseguir-ho.