Quadern de cinema
Una cooperativa d'espectadors evita el tancament dels Renoir de Palma: una utòpica reformulació dels circuits d'exhibició
Projectem, sisplau!
No és un cas insòlit: té el seu precedent als ‘community supported cinemas' dels Estats Units
A finals del mes passat, la premsa va publicar una mala notícia que podia semblar de to menor en el context en què ens trobem: els cinemes Renoir de Palma i Saragossa anunciaven el seu tancament per les insostenibles pèrdues econòmiques dels darrers vuit anys. En el cas de Palma de Mallorca, la notícia implicava la desaparició de tota oferta de cinema en versió original subtitulada a la ciutat. També han circulat rumors que la cadena d'exhibició cinematogràfica podria estar considerant el tancament d'algunes de les seves sales a Madrid. Fa pocs dies, una bona notícia (per fi) venia a contrarestar l'onada de negativitat: els cinemes Renoir de Palma aconseguien salvar-se gràcies a la tasca d'una cooperativa d'espectadors impulsada per Pedro Barbadillo, director de la Mallorca Film Commission.
No és un cas insòlit: té el seu precedent en els anomenats community supported cinemas que han començat a consolidar-se als Estats Units, on els canals de difusió de cinema allunyat dels registres majoritaris no abunden. L'economia de la proposta no és senzilla: la cooperativa té, de moment, 450 afiliats, però haurà de fer front al lloguer del local i dels projectors i també haurà d'assumir la digitalització de la sala abans del 2014. Però el que és important aquí es la sostenibilitat de la proposta i, sobretot (permeteu-me alliberar el cinèfil romàntic de vella escola que porto dins), el fet que hagi sorgit una iniciativa com aquesta en un moment en què tothom –fins i tot cinèfils militants– sembla estar d'acord en què el consum de cinema serà privat i domèstic o no serà, que els temps del cinema com a catarsi col·lectiva a la sala fosca ja són cosa del passat.
Rebobine, por favor (2008), pel·lícula de Michel Gondry massa maltractada per la crítica, culmina en un clímax que venia a ser una reivindicació utòpica del plaer cinèfil com a element cohesionador d'una comunitat. També parlava de pirateria creativa en l'era de paranoic control del copyright per part de la indústria: amb eines domèstiques, els personatges de Rebobine, por favor s'apropiaven literalment de la memòria cinèfila popular, la reconstruïen –la suecaven, segons l'afortunat neologisme encunyat per Gondry– i, al final, acabaven fent una superproducció low-fi que reescrivia –i falsejava– la mitologia del barri. Potser algun dia els nous propietaris dels Renoir de Palma s'asseuran a les butaques a veure el seu propi mini blockbuster, l'apassionant història de la passió col·lectiva que els ha portat fins aquí.
