De Lleida al cel

La impressionant obertura de la cerimònia dels Oscar hauria arrencat de Ferran Monegal un ostentós “ah!, disfrutable espectacle!” En directe va reunir milions d'espectadors, i a través de les xarxes cada dia en recull uns quants milers més en diferit. De fet, és el farciment de l'objecte real, que és el lliurament dels premis pròpiament dit, un acte que per si mateix transcendeix tots els límits del sector, però de protocol prou feixuc perquè requereixi complements per resultar atractiu com a espectacle per a tots els públics, siguin sensibles o no al cinema.

La Llotja de Lleida va ser escenari dissabte de la final del concurs la Sardana de l'Any. Amb les versions de les cobles Bellpuig Cobla i Jovenívola de Sabadell, el públic va atorgar el Premi Popular a Lleida Sardanista 2001, de Martí de Joan. Per la seva banda, el jurat del Premi de la Crítica –format per informadors sardanistes, i no pas per músics, una curiosa manera d'entendre la crítica en un concurs musical– va distingir Sardanes a l'ONCE, de Jordi Paulí. La presentació de les peces finalistes es va completar amb l'Orquestra Julià Carbonell, que va oferir les primeres audicions de les obres per a orquestra simfònica i cobla La processó, de Xavier Pagès, i Camí d'haikus, de Francesc Cassú.

Posar de costat els Oscar i la Sardana de l'Any pot semblar una boutade, i potser l'és. Només pot ser útil si es vol analitzar una possible manera d'exposar i prestigiar davant de tercers els objectes amb què es tracta. Pel que fa a dissabte, només el temps dirà quin dels dos apartats del concert obtindrà una repercussió més enllà de l'àmbit estrictament sectorial, tot i que el ressò actual de les obres guanyadores en edicions anteriors de la Sardana de l'Any fa presagiar una resposta. Projectar-se o no, vet aquí la qüestió.