Astènic per complexió

Explica Castellet en el primer dels treballs continguts aquí –i ho fa seguint el doctor Ernst Kretschmer– que les persones, pel que fa a la nostra constitució, responem a dos grans arquetipus: els astènics i els atlètics. Els primers són més quixotescos, per entendre'ns; vincladissos i flacs, una mica malaltissos de mena, generalment més introvertits. Això sol tenir correspondència amb l'activitat que menen (no gaire expansiva, més reconcentrada). En canvi, els atlètics, més robustos i ferms, d'ossada ampla i poderosa, poden arribar a ser “màquines d'empassar feina”.

L'autor pertany clarament al primer grup. Però no queda tan clar que la seva activitat, notable, hagi tingut gaire en compte la tipologia del doctor alemany, de la mateixa manera que un altre astènic de llibre, l'historiador Josep Benet, semblava negar-la en rodó. El títol que presento continua i aprofundeix la substancial obra memorialística de l'autor, que es va iniciar, l'any 1988, amb Els escenaris de la memòria, i que va continuar amb Dietari de 1973 (2007) i, més recentment, amb Seductors, il·lustrats i visionaris. Sis personatges en temps adversos (2009). Moltes de les ratlles aplegades en el volum actual remeten a un diari personal que ha permès que l'autor exhumi la seva acolorida memòria amb gran precisió de detall i referències.

L'obra té dues parts. La primera, Memòries confidencials d'un editor, és un text escrit per al vint-i-cinquè aniversari d'Edicions 62, l'any 1987. La peça, però –“editorialment parlant un inèdit”: va tenir una difusió minoritària–, apareix per al gran públic vint-i-cinc anys més tard, coincidint amb el primer mig segle de la casa. Es tracta d'un text d'interès desigual, que traça el recorregut històric de l'editorial (principals dates, crisis, apostes) i, per extensió, del país (la clandestinitat i la censura, l'adveniment de la democràcia), i que ho fa, entre passatges d'una certa aridesa d'informe o d'inventari, donant-nos alguns paràgrafs realment valuosos sobre fets determinats i personatges interessants. Hi apareixen, entre d'altres, un jove Max Cahner amb un gran capacitat de pilotatge del redreçament cultural del país; un Ramon Bastardes que es converteix en el ferm bastió d'Edicions 62; un vehement i atlètic Oriol Bohigas. Castellet, que, entre una cosa i l'altra, no deixa mai de viatjar (per “plaer o per lleure”, com escriu erròniament en una pàgina del llibre), va relatant la marxa d'una editorial que era, i és, molt més que una editorial, en una època en què encara funcionaven “el voluntarisme i les bones intencions”. I va explicant, igualment, la seva aportació com a director literari des de l'any 1964: “El catàleg va començar a configurar-se com una part del meu món cultural”. Una trobada amb el rei Joan Carles, com a intel·lectual català que alhora tenia un coneixement sòlid del món intel·lectual hispànic (vull dir Castellet, no pas el monarca), aporta unes gotes de picant a unes pàgines que es refereixen, per descomptat, a l'aparició de les col·leccions històriques de Can 62: L'Escorpí, El Balancí, El Cangur, La Cua de Palla, Les Millors Obres de la Literatura Catalana; o a la dels grans projectes: entre d'altres, la Història de Catalunya, dirigida per Pierre Vilar, o el Gran Larousse Català.

La segona part, Tres escriptors amics, aplega sengles retrats d'un interès innegable. El primer ens pinta un Salvador Espriu que –rigorisme i posat sever a banda– també era donat a la ironia i a la “conyeta fina”, especialment en moments d'intimitat amb els amics o coneguts. Castellet hi relata les dissensions que va mantenir-hi a l'hora de publicar Iniciació a la poesia de Salvador Espriu, totes motivades per la revelació que hi feia dels referents espriuans relacionats amb la mística jueva i la càbala –una revelació que, al poeta de Sinera més aviat li feia nosa, perquè era descobrir massa claus del seu món.

De Porcel, Castellet en treu un retrat poderós, ben acordat amb el personatge, afamat de vida. Hi ha el relat de dos viatges compartits a París, en èpoques molt diferents, en el primer dels quals, l'any 1969, Porcel va conèixer la que s'havia de convertir en la seva dona, Maria Àngels Roque; i el relat de les converses entre ells dos durant el procés de composició d'algunes novel·les del mallorquí. Castellet també revela per què (per quines raons pseudopolítiques) Porcel no es va endur el Premi Nacional de Cultura amb què, probablement, és la seva millor novel·la: El cor del senglar.

Finalment, el text dedicat a Montserrat Roig, entre tendre i revelador. L'autor hi recorda el sopar que, entre altres comensals il·lustres, Manuel Vázquez Montalbán, Ana María Matute, els va aplegar a ells dos en un restaurant del carrer Avinyó la nit en què Franco va morir. Ens queda la impressió que, de la Roig, Castellet sempre n'ha valorat més el personatge, la suma de les seves variades potencialitats –si se'm permet el renec–, que no pas el seu geni com a escriptora.