quadern d'art
L'artista Jordi Pagès fa escriure Gabriel Ferrater, quaranta anys després de la seva mort, a Sant Cugat, des de la galeria Canals
L'art revifa la poesia
Ferrater és un poeta farcit de llegenda: massa lúcid i poliglot per a una “cultureta tancada”
En plena Setmana de la Poesia a Barcelona, no massa més lluny, a Sant Cugat del Vallès, Gabriel Ferrater, que hi havia viscut els darrers anys de la seva vida, quan la naixent Universitat Autònoma s'hi instal·là fora de la gran ciutat, el poeta és reviscolat per la mà de l'art, en una exposició de Jordi Pagès a la galeria Canals.
La fortuna de Ferrater ha quedat tocada per l'inacabat, l'inconclús, una metafísica a la catalana apreciada en els altars d'un sistema sense cànon. La mitomania hi pesa, massa. És un poeta farcit de llegenda: massa lúcid i poliglot per a una “cultureta tancada”, obsedida per la filologia i la microhistòria, però Ferrater no acabà el problema d'una gramàtica generativa a l'estil dels estructuralistes. També massa missaire i adotzenada, però Ferrater a l'estil maudit a la shakespeariana bevia massa –Joan Vinyoli mateix em confessà que l'abandonà amicalment per por de ser arrossegat abans de concloure l'obra.
Massa aviat se suïcidà, als cinquanta, com s'havia autodiagnosticat per por de perdre joventut. El poeta modern, esportiu, amb texans i vambes, el Gil de Biedma en català, que s'amagava sota una poesia pretesament funcional i amatòria, pràctica, de carta comercial, per esquivar el pes del simbolisme hermètic, va fer una obra que girava entorn de les dones i el pas dels dies.
Estèticament, aquest realisme moral trobà acòlits entre els poetes de l'anomenada poesia de l'experiència, molt allunyats de la poesia formal, experimental i culta que seguí dels setanta ençà. I en art, Ferrater estava ancorat en un cert
noucentisme que els Tàpies i companyia trobaven endarrerit.
Vet aquí que ara un artista d'amagat, Jordi Pagès, que visqué amb intensitat les Eina dels setanta, ens convida a rellegir Gabriel Ferrater. Pagès és un artista emergent, per damunt dels cinquanta de Ferrater. Justament, tant Ferrater com Pagès es van significar, el primer en el formalisme com a projecte d'assaig i moral, i el segon com a lector formal, on el saber filològic es transforma en cinema.
Pagès, tota una vida doble, secreta, de lector, un solitari inadaptat model de llibertat, despulla de la pintura anècdota i tema.
A la recerca d'equivalents estètics, Jordi Pagès treu de la literatura dura, de la fotografia analítica, del cinema collage, de la pintura cal·ligràfica i de la música seqüencial, les tècniques d'anotació i fragmentació, de moviment i composició, de superposició i gest. Un espai amorós i eròtic de les restes del saber.
