‘Unaaltra'?

Quan la paraula es fa crit col·lectiu sovint perdem la capacitat de dir-la tal com volem. Una de les proves més clares de la colonització cultural és la minsa presència del català en certs clams col·lectius. La banda sonora de bufar les espelmes en una festa d'aniversari, per exemple. Què canteu? Cumpleaños feliz? En feu el calc traduint-ne la lletra per “Aniversari feliç”? Enfileu el Per molts anys del Club Super3? També amb un adult? En aquests últims temps als estadis de futbol ja es comencen a corejar càntics en català, però quan es guanya un títol predomina el tetrasíl·lab castellà “cam-pe-o-nes”, amb variants exòtiques com el “campelones” del mai prou ponderat Amunike, i no hi ha déu que canviï la cantarella de l'“oeoé” per encabir-hi el trisíl·lab campions sense haver de dir “cam-pi-o-ons”. Una altra d'aquestes inèrcies col·lectives es produeix al final dels concerts quan la gent en vol més i crida enfervorida “o-tra-o-tra” o bé el seu calc “unaal-tra-unaal-tra”. Doncs bé, a finals d'abril, en un dels tres concerts que Els Amics de les Arts van fer al teatre Coliseum, els dos milers d'espectadors, dempeus, van demanar els bisos amb una cantarella genuïna que potser ja és habitual però que jo desconeixia: “No, no en tenim prou”!