Blau amb quatre barres roges

| Enmig del blanc immaculat de les sales del Reina Sofía, l'art de la postguerra dormita en la cambra fosca on ressonen els crits existencials anònims de les ànimes arruïnades. Pocs crits d'esperança, doncs. Un Dau al Set sense Joan Brossa malda per fer titelles màgics a la història, les capses obertes i esberlades d'Oteiza clamen per retrobar l'ànima basca en el túnel buit del temps, mentre Tàpies exposa el mur opac d'una Espanya oprimida. Les figures de Picasso criden contra els afusellaments de la història, mentre Artaud recita a la ràdio francesa Pour en finir avec le jugement de Dieu.

A l'obscurantisme de l'època, de sobte hi apareix un bri de força. Ve de la mà d'Antoni Tàpies amb Blau amb quatre barres roges, del 1966. Enmig de la foscor, l'esperança. Sobre la negror d'un fons opac, el pintor clava un blau cel amb pinzellades d'emblanquinador, fins a crear un cel amable, si no fos perquè quatre barres roges, com una mà ensangonada, taquen aquesta placidesa, mentre un ull, que és un trau, ho veu tot a través d'unes ulleres dibuixades. A les puntes de les barres roges, un gruix de vermell fa d'ungla. Cel i mur esdevenen un tot u. Són temps convulsos per a Catalunya, com els d'ara. Els estudiants demanen la llibertat sindical i se celebra la primera Assemblea Constituent del Sindicat Democràtic d'Estudiants de Barcelona als Caputxins de Sarrià. Estudiants, artistes i intel·lectuals van restar dos dies tancats i assetjats per la policia.

Blau i ulleres és una altra obra de Tàpies del mateix any 1966. Contra un temps llosc, la intel·lectualitat, la cultura, l'educació com a únics valors contra la barbàrie. Davant del quadre d'Antoni Tàpies que hem vist al Reina Sofía també ens sentim oprimits amb un bri d'esperança. L'art de Tàpies és una crida al coratge si cultivem el coneixement i l'entesa a partir de la cultura que simbolitzen aquestes ulleres, que alhora delaten la miopia de l'opressor.