Novel·la
Òscar Montferrer
Policial nòrdica, sector femení
L'àmbit de la novel·la policial d'origen nòrdic arriba a Catalunya amb un ímpetu tan extraordinari, tan indeturable, tan abassegador, que aviat caldrà crear-li subgèneres si no es vol que s'estengui el caos entre la comunitat lectora. La procedència –Islàndia, Suècia, Dinamarca...– podria ser un rang de classificació. La qualitat mitjana dels textos, un altre. La intencionalitat dels autors també serviria: una cosa és voler fer contribucions al gènere i, una altra, tenir un entreteniment per als diumenges a la tarda...
Per descomptat, el gènere dels signataris faria bé el seu paper: el clan de les dames nòrdiques té uns senyals d'identitat literària prou clars, prou identificables, prou propis... Les obres de les autores més traduïdes al català –Mari Jungstedt, Asa Larsson i Camilla Läckberg– ho demostren a bastament quan aporten al gènere unes mirades i unes maneres de fer que estan del tot vedades a les produccions de les seves contraparts masculines.
Naixement de Bergman
Kristina Ohlsson no fa un mal paper, en aquest context. Escollides, que arriba a Catalunya amb un endarreriment de tres anys –al món editorial se li acumula la feina–, és la novel·la en què neix el personatge de la Fredrika Bergman, una jove que ha d'acabar de decidir cap a on tira professionalment i que, sense que resulti cap sorpresa, fa de contrapunt als seus companys, que són homes i més grans que ella i que, de manera molt clara a causa d'aquesta doble condició, són també conservadors, sexistes, obtusos, tossuts, dissimuladament prepotents... La sort que tenen a l'hora de resoldre el cas d'un psicòpata que mata criatures per castigar-ne les mares és que la Bergman forma part del seu equip.
La relativa innocència del seu plantejament general fa que Escollides, paradoxalment, faci de bon llegir. A diferència dels autors novells que creuen que una trama envitricollada sempre és extraordinària –encara que faci aigües per tot arreu a causa de la inexperiència del constructor–, Ohlsson tira pel dret amb la història que proposa i no cau en la temptació d'embolicar la troca més del compte. Té també a favor el fet que les tàctiques de distracció que proposa, del tot evidents, són efectives i amb una certa consistència.
Cal afegir-hi una redacció en què les descripcions tenen poca presència i on s'opta de manera clara pel progrés de l'acció, una tàctica que defalleix puntualment quan l'autora insereix a tall de discurset les seves aportacions personals sobre les coses de la vida disfressades de reflexions de la protagonista. Res que no es pugui perdonar en una primera novel·la que pot agradar tothom tret dels puristes del gènere policial, que ja se sap que solen ser difícils d'acontentar.
