Crítica
cinema
A través de la nit
Estranya, ombrívola, astuta comèdia amb aparença inofensiva i rerefons més aviat negre, El canguro és el darrer treball de David Gordon Green, fins fa poc conegut per ser l'artífex de pel·lícules sensibles i delicades (George Washington, Undertow) i ara reciclat en artesà d'aquest tipus de productes, com ja va demostrar amb la notable Superfumados. Aquí és Jonah Hill que reprèn el testimoni de Seth Rogen per erigir-se en centre al voltant del qual gira tot un univers d'éssers desvalguts i/o inquietants, tot això ambientat en l'espai d'una nit esbojarrada. Hill, el típic immadur, l'arquetip de la nova comèdia americana, ha de cuidar de tres nens i alhora aconseguir cocaïna per a la noia que li agrada,naturalment sense cap garantia que ell li agradi a ella. I és així com un esquema de comèdia infantil esdevé una proposta molt mésperversa, per molt que el seu desenvolupament la retorni a un cert ordre.
El millor de tot és la concisió i el ritme fèrriament sostingut que Green aplica a la funció. Tot passa en unes hores, que en la pantalla són menys de 90 minuts. I l'encadenament de circumstàncies, de causes i efectes, obeeix a una lògica de l'absurd tan implacable com hilarant. En aquest context, ningú surt ben parat: els nens són insuportables, però perquè el seu entorn els ha fet així; i els pares encara són més irresponsables que el personatge de Hill, que finalment arriba a una mena d'inesperada redempció. No negaré que les solucions són de vegades massa fàcils, els gags passats de rosca i el conjunt potser desequilibrat. La qual cosa no treu, però, que El canguro sigui un repàs d'un model social devastat molt més eficient que pel·lícules presumptament més compromeses.