Proeses marines

Pocs artistes tenen la gosadia de llançar-se a la mar escènica amb el capità Ahab, Lord Jim i Ulisses a l'hora. Però si algú es pot prendre aquesta llicència amb absoluta naturalitat és l'italià Vinicio Capossela. Ho va demostrar en convertir la Sala Artèria del Paral·lel en el ventre d'una balena i ell mateix en una mena de providencial Jonàs preparat per cantar les proesses d'aquests mites de la literatura marina. A l'hora de portar al directe els temes del seu darrer treball discogràfic, Marinai, profeti i baleni, Capossela ho ha fet realment a consciència i ha confeccionat un muntatge on el component escènic i teatral esdevé tan o més important que les cançons. Enmig d'aquest ambient evocador i envoltat d'uns músics transmutats en vells llops de mar, Capossela va invocar els ciclops i les sirenes, els pirates i les semals de rom exhibint en tot moment unes facultats que traspassen la figura del cantautor convencional i li atorguen la condició d'artista com n'hi ha pocs.

Ara bé, un cop assimilat el primer impacte i deixant-se guiar per un rumb entre el deliri i la fascinació, de vegades la nau sotsobrava per excés de pes. Darrere la fantasia escènica s'amagava un autor de cançons tan sorprenent com irregular, farragós quan es posava èpic i vorejant el tòpic quan convertia la representació en una funció de circ. No convé treure mèrits, però, a un espectacle únic amb algunes peces musicals memorables que retornen la cançó europea a l'univers del cabaret tronat i amb sonoritats que ens remeten a referents de culte com el mestre Tom Waits. És llavors quan Capossela adquireix la dimensió d'un magnífic Simbad, malgrat que de manera inevitable no deixi de manifestar-se com un prosaic Popeye.