Desobediència i poesia

E

Què hauria passat si els alemanys no haguessin estat tan obedients amb els postulats del nazisme? O si els islamistes radicals no acceptessin perpetrar atacs suïcides? Sort que personalitats com Gandhi, Luther King i Mandela van ser impulsors de la desobediència, i són ben considerats. La desobediència està “exaltada en l'àmbit literari com a expressió tràgica d'un desig d'autonomia radical” però “continua sent un tabú, una activitat prohibida i escabrosa” des del punt de vista polític.

Proteus ha publicat un assaig de Raffaele Laudani, Desobediència, en què l'historiador analitza les formes de desobediència, des de les grans revolucions (francesa i russa), passant pel Maig del 68, la caiguda del Mur de Berlín, protestes com la de Tiananmen, la de Gènova contra el G8 i fins a l'actualitat, amb el moviment del 15-M. Laudani reflexiona sobre l'oposició d'individus, grups o societats a diferents formes de poder que els oprimeixen o que consideren injustes. “La desobediència és una manera de ser de la democràcia radical que posseeixen les multituds.” Que es preparin als peatges, que això només ha començat!

Els que també aposten per ser desobedients són els estudiants que editen la revista Inconformist@s, que combina textos de reflexió social amb poemes i unes pinzellades de novetats d'art i música. Hi podem llegir una llarga entrevista a l'activista Arcadi Oliveres, poemes de Carles Hac Mor, Ester Xargay (sempre disposats a donar un cop de mà a les generacions més joves) i Andrea Noceda, contes de Carles Morell i David Bricio i, entre d'altres, articles de combat social de Carla Palacios, Víctor Lorente, Ferran Jorba... I tot de cites que trufen l'edició, com ara aquesta de Cortázar: “El primer deure de l'escriptor revolucionari és ser revolucionari com a escriptor.”

Un dels contraris de revolucionari no sé si podria ser acadèmic, però en tot cas, ara ja fa uns mesos que la revista literària bilbaïna Zurgai va dedicar un monogràfic de 120 pàgines als darrers 50 anys de poesia catalana. En una edició molt acurada, hi trobem una panoràmica signada per Pere Ballart, articles sobre Montserrat Abelló (Jordi Valls), Joan Margarit (Antonio Jiménez), Teresa Pascual (Lluïsa Julià) i Manuel Forcano (Francesco Ardolino), a més d'un quadern amb poemes de Maria Mercè Marçal amb il·lustracions de Carmen Isasi i una breu selecció de poemes (en versió original i en espanyol) de setze autors, com ara Feliu Formosa, Marta Pessarrodona, David Castillo, Susanna Rafart, Narcís Comadira, Enric Casasses, Pere Gimferrer, Màrius Sampere, Miquel de Palol... Una bona colla, que segur que subscriu, com els inconformistes i com Laudani, la frase de Cora Weis: “Quan somiem sols només és un somni; però quan somiem junts, el somni es pot transformar en realitat.” I això fa por, als obedients.