Sang calenta

Poques emocions són comparables a l'eufòria resultant de veure i escoltar una orquestra de primera línia responent amb entusiasme desbordant a les indicacions d'un titular en plena possessió de les seves capacitats. Riccardo Chailly, tot honorant la rica tradició de la formació germànica, li ha fet una transfusió d'energia mediterrània que l'ha tornat a situar en primera pàgina. El director italià va començar amb un Xostakòvitx sense domesticar, estellós i feridor, al costat d'un solista en total sintonia, Leonidas Kavakos, que va dur al límit el seu Stradivarius en el Concert per a violí núm. 1. Les misterioses deambulacions del Nocturn inicial van ser complementades pel sarcasme descarnat dels moviments parells, i si Chailly va convertir la Passacaglia en una imponent trenodia fúnebre, Kavakos va respondre amb una cadència escruixidora.

L'excel·lent impressió creada per l'orquestra es va confirmar en la Simfonia núm. 3 de Brahms: una corda consistent i nutritiva com el millor brou, capaç de passar en un nanosegon del pizzicato més subtil a l'arc més incendiari (el scherzo del concert), o de cantar a cor obert (el desenvolupament del primer temps de la simfonia); una fusta penetrant (l'ominosa fusió de clarinets i fagots en el Nocturn de Xostakòvitx); i un metall més agre però esperonat per una batuta a qui li anava la vida en cada compàs. El de Chailly va ser un Brahms abrandat, de sang calenta, directe al plexe solar, impetuosament romàntic, que va expulsar en el conegut tercer temps qualsevol temptació d'anunci ensucrat de moda de tardor. Una espaterrant Obertura acadèmica com a propina va tancar un concert aclaparador.