Barceló, insaciable i perillós?

Els genis són humans, no estan exempts dels defectes de personalitat de qualsevol altre terrícola. És més: un bon signe de la seva singularitat pot ser, precisament, una identitat saturada d'ombres. En Michael Damiano (Nova York, 1986), hi ha moltíssimes coses del caràcter de Miquel Barceló que li hauria agradat no conèixer. La imatge idealitzada del geni artístic va trontollar a finals del mil·lenni quan, encara no sap ben bé ni com ni per què –“mai deixaré de fer-me aquesta pregunta: perquè m'ha passat a mi!?”–, va entrar en contacte amb el seu cercle més íntim, un cercle d'amics –i enemics– que li van revelar un bon grapat de secrets i debilitats d'en Barceló persona, “tímid i solitari, complex i contradictori, generós i egoista, dolç i perillós alhora”. Ah, perillós?

Damiano era, i encara és, un marrec, un noi amb cara de no haver trencat un plat en sa vida. Segurament va ser la seva innocència el que va captivar Barceló, que just quan va culminar la seva magna obra per a la seu de les Nacions Unides de Ginebra li va obrir les portes de bat a bat dels seus mons, submons i inframons més personals. Damiano, que l'únic que volia fer d'entrada era un modest assaig de la seva obra artística gràcies a una beca de la Universitat de Georgetown, es va trobar amb un material tan sucós –i, per què no dir-ho, morbós– que va decidir escriure tota una senyora biografia. El seu primer llibre, Perquè la vida no basta (desgraciat títol per a un llibre tan interessant), editat en català per Empúries i en castellà per Anagrama.

Res a veure amb la brillant monografia que, fa uns anys, va escriure la crítica d'art més sensible amb els aclamats artistes de l'Escola de Nova York, la gran Dore Ashton, sobre la potència creadora de l'artista de Felanitx, del qual més o menys arribava a dir que és un animal artístic desbocat, capaç del millor però també del pitjor quan s'obsessiona, o fan que s'obsessioni, amb el mercat. Més que capbussar-se en l'univers artístic de Barceló, el que ha fet Damiano és una immersió en les interioritats de la seva personalitat. Amb molta delicadesa i frescor, fins i tot amb un toc d'ingenuïtat de debutant, sense ni un punt de malícia però dient les coses pel seu nom, que no fa del text cap crònica ni rosa ni groga de la seva vida. I encara menys és una hagiografia ensucrada. Ni de bon tros.

Damiano ha escrit de Barceló el que fins ara ningú havia gosat escriure de Barceló. Per una raó ben senzilla: perquè ningú havia tingut fins ara un accés tan directe al seu entorn. Només per posar un exemple: qui pot presumir d'haver entrevistat la dona de Barceló, Cécile, tan resistent a la cosa pública? Tampoc és que Cécile rebés amb entusiasme la proposta d'entrevista de Damiano, però va ser tanta la insistència de Barceló que al final va acabar cedint. Sense Cécile, però també sense les exnòvies, examants i altres presències femenines fugaces, és difícil, per no dir impossible, escodrinyar la manera de ser de Barceló. “Les necessites per entendre'l”, exclama el jove autor nord-americà.

“Barceló és un seductor, en tots els sentits. La gent que l'ha tractat de més a prop, la gent que l'estima i també la gent que l'odia, coincideixen a dir que té una personalitat vampírica. Ell no vol pas fer mal a ningú, però la seva energia desfermada és molt perillosa. Perquè, en realitat, acabava vivint de l'energia dels altres. Te la xucla sense que te n'adonis. Et devora i et desgasta”, emfasitza Damiano. Cécile el defineix com un ogre insaciable. Damiano assegura que l'únic que l'ha pogut suportar sense parar boig és Jean-Philippe Fournier, el seu fidel ajudant al taller de París des de fa més de 20 anys. Tot plegat fa una forta ferum de Picasso.

Si algú es pensa, que hi haurà qui ho pensarà, que Damiano és un oportunista, va molt equivocat. Barceló no només li va facilitar els contactes de les seves dones, amics íntims, fidels col·laboradors i, com diu amb la cara de nen entremaliat que no té, de gent que en va dir penjaments. Barceló també el va convidar a passar una bona temporada en un apartament de l'edifici del seu taller de París, un gran immoble de quatre plantes. I encara més i tot: li va confiar i li va deixar llegir tots els seus quaderns, ordenats amb gran meticulositat, cosa que no es pot dir del seu taller. Fa enveja, oi? Doncs tot això ho ha aconseguit un xitxarel·lo nord-americà de vint i pocs anys. Dore Ashton a part, Barceló ha enviat un bon missatget als grans tòtems de la crítica.

Damiano no ha rentat tots els draps bruts de Barceló en el seu llibre. Diu que hi ha coses que se les queda per a ell. Ja veurem durant quant temps. En tot cas, de tot el que ha publicat, l'artista mallorquí no li ha posat cap pega. “Li vaig deixar llegir un esborrany i no em va censurar res. Va tenir una molt bona reacció.” És que Barceló és molt llest.