Un món en si mateix

Hi ha alguna cosa en aquesta pel·lícula humil i vitalista que crida l'atenció, encara que en principi no ho veia gens clar. D'una banda, la barreja de documental i ficció que proposa (o bé de realitat transfigurada, com vulgueu) no aporta res de nou, ho hem vist molts cops en els darrers anys, fins al punt d'esdevenir una fórmula que ha provocat que molts joves realitzadors es fessin la il·lusió d'estar aconseguint alguna cosa renovadora quan en realitat molts dels camins ja estan esgotats. Després hi ha els personatges d'aquestes àvies que es pensen que saben moltes coses, que es veuen a si mateixes com una representació d'una mena de saviesa alhora pragmàtica i ancestral. Una pel·lícula d'aquest tipus dedicada a uns personatges així pot caure, hem de dir-ho, en una pseudopoesia insuportable. Què és el que fa, insisteixo, que Girimunho sigui una altra cosa? Aquí entra allò que en diem cinema, la capacitat per aconseguir, amb elements com aquests, una petita peça de cambra que acaba fins i tot emocionant.

El secret, penso, resideix en la interacció entre els personatges, que viuen al Brasil profund, i el paisatge, que inclou també la humanitat que es mou al seu voltant. Assistim, doncs, a la fi d'un món, a l'enfrontament de les iaies en qüestió amb la gent jove del lloc on viu, i amb una natura que de vegades es transforma en una altra cosa, que esclata en rituals i revelacions epifàniques. Els néts es preparen per anar-se'n, i la vida continua igual en un lloc que aviat esdevindrà mite, com ja passa una mica a la pel·lícula. No esperin més, però tampoc menys. De mica en mica, la pel·lícula es va fent més transcendent, més metafòrica, abandonant el to jovial de les primeres escenes. Però mai l'alegria d'haver viscut en aquest món.