Fent de jurat a Canes

Quan fa dos mesos el Cinema Truffaut va rebre una carta d'Europa Cinemas convidant-nos a formar part del jurat que atorgaria el premi al millor film europeu de la Quinzena de Realitzadors del Festival de Canes, la primera reacció va ser una barreja de satisfacció i sorpresa. Per què el Truffaut, un cinema d'una sola pantalla d'una ciutat mitjana de Catalunya havia estat un dels quatre escollits entre una àmplia xarxa de 1.100 cinemes, ubicats en 629 ciutats de 68 països diferents?

Amb aquest dubte vaig arribar a Canes, amb una sensació diferent a les altres divuit vegades que hi havia anat per seguir el festival. Per primera vegada deixaria de tenir només la perspectiva dels que habitualment seguim el certamen com a periodistes, per sumar-hi el punt de vista d'un jurat, amb tota la responsabilitat que comporta atorgar un premi en una secció tan prestigiosa, lliure i independent com la Quinzena de Realitzadors, justament la secció que va sorgir després del maig del 68 com a contrapès a la secció oficial del festival.

En la primera reunió del jurat, vaig entendre perfectament quina era la nostra responsabilitat: el premi que decidiríem, el Label Europa Cinemas, és un guardó pensat especialment per ajudar la promoció, difusió i exhibició de la pel·lícula guanyadora dins la pròpia xarxa de cinemes de què formem part. I això, per a molts films que tenen serioses dificultats per obrir-se camí en la majoria de països europeus significa senzillament un plus de visibilitat que pot fer canviar decisivament les seves possibilitats comercials o d'arribar a un volum de públic significatiu. I en aquesta primera reunió també vaig entendre per què el Truffaut havia estat escollit per formar part del jurat. En primer lloc, per una qüestió de repartiment geogràfic: Europa Cinemas procura que tots els països tinguin presència alternativament en els quatre jurats anuals que atorguen el guardó al millor film europeu (els altres tres són Berlín, Locarno i Venècia). Però sobretot ho vaig entendre en conèixer les persones que m'acompanyaven al jurat: tant Sarah Beaufol, dels cinemes Le Meliès de Pau (França), com Erik Hamre, del Gentofte Kino (Dinamarca), representen un model molt semblant al del Truffaut: cinemes singulars de ciutats mitjanes que tenen un concepte dinàmic de l'exhibició cinematogràfica, associant-ho permanentment a la vida cultural i ciutadana, i fent una programació equilibrada que no es basa en criteris estrictament comercials sinó en un plus que té en compte la qualitat dels films o l'actualitat de les temàtiques que tracten. I completant el jurat, la mexicana Paula Astorga, directora de la Cinemateca de Mèxic DF, una de les més reconegudes d'Amèrica Llatina.

A partir d'aquest moment, dies intensos de projeccions de la Quinzena –en el cas del nostre jurat havíem de visionar obligatòriament onze films, que eren els que competien pel Label Europa Cinemas– que molts compaginàvem també amb la secció oficial per convertir el festival en una autèntica marató que ens ha portat a veure globalment una quarantena de pel·lícules en deu dies. En la selecció de la Quinzena s'ha posat de manifest l'excel·lent moment creatiu que està vivint el continent sud-americà i com França continua sent el gran motor productor d'Europa (però també del nord d'Africa i de l'Àsia per la via de la coproducció).

Poques hores abans de la cerimònia de clausura, la reunió definitiva del jurat per decidir el film premiat va resultar apassionant, no només per l'argumentari vehement amb què els diferents membres del jurat defensàvem les nostres pel·lícules preferides, sinó sobretot perquè vam tocar el moll de l'ós de la pròpia idiosincràsia del nostre jurat: com a jurat d'exhibidors havíem de fer una valoració pura de les pel·lícules o hi havíem d'introduir altres aspectes associats a la comercialitat, possibilitats de difusió o potencial receptivitat dels films per part del públic que acudeix als nostres cinemes?

Quan a la cerimònia de clausura em va correspondre llegir el veredicte del jurat, ho vaig fer amb la convicció que el premi a Le repenti, la coproducció francoalgeriana de Merzak Allouache, sintetitza molt bé alguns dels valors que havia de recollir el nostre premi: ser un film rigorós i cinematogràficament interessant, fer un plantejament compromès d'un tema delicat i punyent com la reinserció dels terroristes islàmics i potenciar que el film tingui més oportunitats d'arribar a un públic ampli i divers que les que hauria tingut sense haver obtingut el premi. I també vaig pensar que tots aquests valors són alguns dels que han guiat la trajectòria de gairebé dotze anys del Truffaut a la ciutat de Girona.