Llibre il·lustrat
Àngel Burgas & Ignasi Blanch
I jo més!
L'Anton és un personatge que apareix en moltes històries de l'alemany Könnecke. No ho és encara aquí, i per això el seu nom no surt en el títol de l'àlbum (que sí que ho fa en l'original alemany, Anton und der grosse Streit). L'Anton és el nen que utilitza l'autor per parlar de la infantesa, les seves descobertes, les seves pors, les seves reaccions i aprenentatges. Tenen aquests llibres, i això els fa interessants, un toc antic; un deix de llibre d'exercicis de la vella Europa de l'Est. Un no sé què de primitiu, una mica ingenu, sense faramalla tècnica ni sofisticació. Part de la il·lustració ve sense color, com si el mateix lector fos convidat a agafar llapis o retolador i acabar els dibuixos. Tot és bàsic i senzill: composicions simètriques amb pocs personatges i sense fons (una franja de gespa, una roca, un arbre, tot a línia); austeritat cromàtica (aquí només blau, vermell i torrat), objectes que podrien ser gairebé pictogrames i algunes línies cinètiques, onomatopeies i metàfores visuals.
Símbol, l'editorial amb seu a Sant Cugat, ha apostat per aquesta història que funciona: l'Anton i el seu amic Lluc juguen. L'un vol ser més que l'altre: més fort, més veloç, més de tot. No juguen amb res físic, però la fantasia és i serà sempre la joguina més preuada. El que fa Könnecke és regalar-los, amb una simple línia de dibuix, allò que s'inventen: la gran roca que pot aixecar en Lluc a coll, el sorollós bombo que pot tocar l'Anton; el gegantí got de suc que pot beure l'un o el drac que pot esquarterar l'altre amb una espasa de gladiador. L'autor, doncs, els ofereix la fantasia. Però, malgrat tot, els nens són nens i no herois, i s'espanten quan apareix un gosset enjogassat, i de seguida l'ignoren per continuar jugant a qui pot córrer més.
La tipografia amb què es representa el text també evoluciona al ritme de les exageracions dels jugadors: primer són minúscules, després majúscules (“Puc aixecar una pedra AIXÍ de grossa!”); més endavant creix el cos de la lletra i torna a disminuir quan, esporuguits, fugen del gos. Som del parer que el jove lector de l'àlbum s'identificarà amb els protagonistes, els entendrà perfectament i des d'aquí l'encoratjaríem perquè, com hem insinuat abans, agafi llapis de colors, retoladors o pintures i, amb permís o sense de l'autor, interactuï amb l'Anton i en Lluc i els demostri que ell PINTA MILLOR QUE NINGÚ!!!