Begoña Egúrbide interroga el destí

Nietzsche escrigué a La gaya ciència Amor fati: “que aquest sigui d'ara endavant el meu amor.” Aquesta expressió llatina expressa l'acceptació del destí, tant si és positiu com si és negatiu. Allò que és natural és inevitable i posa de manifest l'estimació o acceptació del que ens ha tocat viure. Begoña Egúrbide reflexiona sobre el destí en el conjunt d'imatges estampades sobre fotografia lenticular que es poden veure a l'Arts Santa Mònica. Artista d'una generació que s'inicià en la pintura i que s'ha adaptat a les noves tecnologies de la imatge fotogràfica i videogràfica, treballa per capes i fragments que superposa per construir un sentit del temps.

Aquestes imatges, que contenen moltes fotografies en una i que canvien a mesura que l'espectador es mou, ens mostren instants de la infantesa. Nenes vestides de ballarines, infants que ens apunten amb una pistola de joguina o que es banyen a la platja, un món que no és aliè al sexe en l'era de la innocència. Probablement, els jocs també marquin el destí.

Des del record, les imatges ens parlen de maternitat i de la infantesa com a edat en què es forja la nostra personalitat. Begoña Egúrbide intenta buscar les imatges perdudes del passat i les del futur que encara no li ha arribat per trobar explicació als temps vitals, ajudada per l'anàlisi de filòsofs, com José Luis Pardo i Maria Sigló i psiquiatres com Jordi Obiols, que en deixen constància en el catàleg.

L'exposició va de la llum a la foscor, del dia a la nit, de la infantesa a la vellesa, passant per la joventut i la maduresa, a partir d'un recorregut que l'espectador fa seu, completa i transforma. El vídeo Fragments al mirall hi fa de frontissa, on passat i present, joventut i vellesa interroguen el desig de sexe i comunicació. Amor fati ens recorda un mirall on es reflecteixen les tres edats, un clàssic de la pintura: Gustav Klimt a Les tres edats de la dona (1905) i Hans Baldung a Les tres edats i la mort (1510).