Poesia i escena

Des que va estrenar Wamba va! al Mercat de les Flors (2005), sóc un admirador de Pedrals i la colla de poetes que vaig batejar “els infectables” car han retornat la poesia al seu espai natural: el mestís directe escènic. Per això ens ha semblat una iniciativa plena d'encert el Cicle Josep Pedrals a La Seca que va acabar diumenge amb el segon dels espectacles programats, un muntatge d'Iban Beltran sobre una novel·la de Pedrals que presenta expressius ressons dels pobles imaginaris de Mercè Rodoreda (Viatges i flors). A El furgatori, el fil conductor és el personatge de Quim Porta, un estudiós de les tradicions populars –homenatge als nostres grans folkloristes Aureli Capmany i Joan Amades– que es disposa a estudiar la vida i costums del llogarret de Bolló, un poblet inventat on la gent gaudeix d'una molt satisfactòria sexualitat i on les fogoses mosses es passen per la pedra tot el que els fa goig, particularment si és foraster. Un argument que ens recorda irremeiablement el primer trobador, Guilhem de Peitieu, que, fent-se el mut i aguantant en silenci les urpades del gat, va gaudir d'Ermessenda i Agnès 188 vegades en una sola vuitada. Per l'espectacle hi desfilen capgrossos (els “nanos” de festa major), un esquelet de mulassa –màscara, crinera i cua, la resta és carcassa–, o el rei Arlot, un funcionari reial que s'encarregava del regiment de les putes, almenys des de mitjan segle XIII fins a 1338, quan Pere III el va abolir, però que, ves per on, es va refugiar a Bolló, on diuen que encara fa de rei de Carnestoltes. Hi surten uns titelles tanoques que ens posen al dia de les xafarderies bollenques, el Doctor Soler fent de Mercader venecià (o valencià) a qui la Julieta del poble, després d'ordenar-li “Cap al letto”, li va demanar que la “Muntesco”. Pedrals és un malabarista de paraules i del doble sentit, un castell de focs d'enginy i humorisme capaç de descriure una palla verbal –pas mental–: “Amb els dits fregava els mots / per dur-se la poesia, / com a tinta d'ambrosia, / a altres llavis més remots”. O de situar com a peculiar de la vila la malaltia d'un dels seus habitadors: l'afodòsia, això és, el vòmit de les pròpies dejeccions.

L'elevat esclat poètic d'El furgatori ha estat eixatat per Iban Beltran amb una exquisida sensibilitat musical, incorporant la guitarrista i la cantaora de Las Migas, que es marquen uns flamencs en català que fan caure d'esquena. El director també aporta alguna humorada, com quan els homes es reuneixen a la plaça i un que se'ls mira diu: “Què hi foteu dalt de les cadires? Que esteu fet un Rigola?”, o com quan el mercader apareix en escena estirant una corda: un bram d'ase ens informa que hi duu lligat el ruc, com la vaca que s'enduia l'àvia de La increïble història del Dr. Floit & Mr. Pla d'Els Joglars. Explicada la faula, hom només pot concloure, amb Pedrals, que “tota semblança amb la coincidència és pura realitat”. Pel que fa als intèrprets, destaca la consolidació de Dafnis Balduf, el folklorista que furga en els paradisos de Bolló, i de la frescal Aina Huguet, que es multiplica en les distintes noies sorprenentment galants que poblen el lloc.

L'altre muntatge sobre l'obra de Pedrals que s'ha vist a La Seca, santuari del teatre més arriscat, ha estat En comptes de la lletera, que va tenir la peculiaritat que els seus creadors van desdoblar-se en intèrprets. I és que l'obra van fer-la el mateix autor Pedrals, el director Jordi Oriol, l'il·luminador Àlex Aviñoa i el músic Carles Pedragosa. Tots quatre recitaven, actuaven i tocaven instruments, en una peça presidida pels quatre elements i amb un decorat en quatre recipients: l'un amb escorça on es calava foc, l'altre amb aigua, un tercer amb sorra i el quart amb aèries plomes. La faula presenta uns ornitòlegs desqueferats que busquen la llètera, un ocell exòtic i llegendari, de tendències suïcides, que ponia els ous enlaire i en la caiguda el pollet arrencava el vol. És un muntatge extremament acurat en els ritmes i en el recitat, i anellat amb un fons sonor que ens remet a un paisatge, una atmosfera, un indret remot: el xiular del cowboy solitari del Far West, la pixarada del Manneken Pis, el rauc de les granotes, els nyigo-nyagos dels grills, l'udol del cucut... A la fi els intrèpids intèrprets es rebolquen en la sorra, es remullen a pleret i, xops de dalt a baix, s'enfarinen, s'emplomallen i es ventegen amb ventilador. Calciguen les plomes com si fos neu polar, i l'escorça com un llit de brases. Un salt d'aigua de plagasitats, una alenada de paronomàsies, calemburs, antanàclasis, un ruixat d'enginyosos acudits, un xup-xup d'audàcies verbals que enlairen l'audiència cap a experiències sonores inèdites... Volem més Pedrals!