Crítica
cinema
Un viatge al·lucinant
Jaime Rosales encara és l'únic cineasta de l'Estat espanyol que va estar a punt de congraciar la indústria i l'experimentació. El seu triomf als Goya amb La soledad va fer creure que les institucions podien ser capaces d'obrir-se a un cinema que suposés una ruptura amb un continuisme que ja sembla congènit. Rosales, però, no va posar les coses fàcils, i la seva pel·lícula següent, Tiro en la cabeza, adoptava una radicalitat més desafiant.
En aquest sentit, potser Sueño y silencio és una mena de cim expressiu on condensa les fascinants experiències anteriors. Mitjançant una anècdota mínima, la mort que s'instal·la inesperadament en el si d'una família, desplega una estratègia apassionant, a mig camí entre la improvisació i la disciplina més extrema, on la reflexió sempre va després de la sensació, en un dels exercicis de posada en escena alhora més rigorosos i més emotius que aquest crític ha tingut ocasió de veure darrerament.
Filmada en blanc i negre, en enlluernadors plans seqüència separats per majestuoses el·lipsis, Sueño y silencio parla de la mort, però també de la vida que queda després, i de com l'absència pot donar lloc a un altre tipus de presència.
Podem parlar de fantasmes, de resurreccions impulsades per la voluntat, però allò que importa és que això mai no resulta feixuc, sinó que adopta una lleugeresa que se situa fora de tot exercici melodramàtic o falsa poesia transcendent. Malgrat el naturalisme en les interpretacions i la representació, a partir d'un cert punt ja no importa què és veritat i què mentida, perquè aquests conceptes desapareixen. I la càmera, en una portentosa escena final, s'allibera de tot per portar-nos al regne del miracle, que no és un altre que el del cinema.