cultura

dissoci

acions

Misteris que engendren ficcions

Si amb El preu de la traïció. La FAI, Tarradellas i l'assassinat de 172 maristes (Pòrtic, 2010), Miquel Mir ja es va ocupar de les persecucions religioses als inicis de la Guerra Civil, ara, juntament amb Ponç Feliu, amplia el camp d'investigació a un altre capítol de l'època, tan fosc, que 75 anys després continua més envoltat d'hipòtesis que de certeses. El resultat és El misteri de l'assassinat del bisbe de Barcelona (Pòrtic, 2012), amb el subtítol L'anarquisme i el Vaticà davant l'enigma Irurita, que marca les claus d'un cas encara no resolt, en espera d'accedir a la documentació vaticana, quan el 2015 farà 75 anys de la mort de Pius XI, o el 2033, 75 anys de la de Pius XII.

Abans d'analitzar la personalitat del bisbe navarrès Manuel Irurita Almándoz (Larrainzar, 1876 – Barcelona, 19..?), l'assaig té l'encert de situar-nos en el laberint de forces durant la Segona República, amb els papers jugats per la maçoneria, l'anarquisme i l'Església catòlica, tots en oberta competència amb la classe política. És un context complex en què el bisbe Irurita, assignat a la diòcesi de Barcelona el maig del 1930, no va deixar mai de combatre l'esperit republicà, fidel a la seva vocació d'intervenir en els assumptes temporals. És una actitud més que suficient perquè el 21 de juliol del 1936 desaparegués del seu Palau i es comencés a parlar de la possible mort, tot i que n'havia fugit sota la protecció de Durruti, que així pagava antics deutes de gratitud.

No li van caler grans viatges per refugiar-se a casa de la família Tort, al carrer del Call, d'on el va treure una patrulla de milicians l'1 de desembre del 1936, amb la dotzena de persones que compartien amagatall, per ingressar al Centre de Detenció Sant Elies. Per l'Església, la data de la mort del bisbe –escrita a la placa del carrer que duia el seu nom– encara és el 4 de desembre del 1936, quan els captius van ser afusellats al cementiri de Montcada. Però aquest pronunciament en plena postguerra es contradiu amb els testimonis que acrediten haver vist el bisbe el 28 de gener del 1939, sortint de Palau vestit de paisà. A partir d'aquí, hi ha més misteris que proves concloents, un procés de beatificació engegat el 1958 i aturat pocs anys després. Que Feliu i Mir n'hagin resumit en un llibre l'estat de la qüestió, és una feina d'agrair.

Que tants misteris hagin activat la fèrtil imaginació de Sebastià Alzamora, és tema a part, imputable a la creació literària més lliure. Crim de sang (Premi Sant Jordi 2011, Proa, 2012) no tan sols es basa en l'infructuós rescat dels 172 maristes i crea un bisbe Perugorría amb poders sobrehumans, sinó que engega una maquinària narrativa tan macabra com delirant, amb moments de tendresa i misticisme, que podria inspirar un Quentin Tarantino que volgués recrear el salvatgisme d'una guerra com la nostra. Que les escenes d'acció trepidant s'alternin amb la metafísica del vampirisme i amb la gestació d'un cavall meravellós –“una proclama de la superioritat de la vida sobre la mort”–, demostra el poder de la literatura per fabricar simulacres d'alta eficàcia emocional, al marge de la realitat documentada.

Així, mentre Alzamora confirma la seva potència narrativa, amb seqüències enlluernadors, els lectors revivim les atrocitats de totes les guerres, l'etern combat entre el bé i el mal. Així, assaig i ficció es complementen sense competir. Mentre l'un ens fa entendre el panorama, l'altra ens hi amorra, convertits en genets de l'Apocalipsi a la gropa del cavall Hadaly.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.