Quan morir demana temps

La visibilitat de la malaltia és un dels grans tabús del cinema, que gairebé sempre la suavitza amb efectes melodramàtics o romàntics. Però, quan hem vist un cos i la seva descomposició física? Quan s'ha deixat de banda l'entorn del malalt per tal de radiografiar la seva decadència? Aquestes són les preguntes que es deu haver fet Dresen a l'hora de filmar Stopped on track. I hi ha respost amb contundència, amb un descripció, crua i sense concessions, de la lenta agonia d'un home jove, casat i amb fills, al qual han diagnosticat un tumor cerebral. De com es va transformant en un vegetal, de com vomita, de com pateix els efectes de la quimioteràpia… Però no, que els aprensius no tinguin cap por, ja que Stopped on track no vulnera una de les lleis més solemnes d'aquesta mena de films: el patiment com a espectacle. Resulta evident que Dresen volia fer-ho a l'inrevés, és a dir, portar fins al límit la representació del que és insuportable de manera que resultés una mena de revulsiu per a l'espectador. Però no pot evitar que tot això provoqui en la seva audiència una mena de reacció d'altra banda molt humana: encara sort que el malalt no sóc jo, que és una ficció, acabem dient-nos. Perquè, per molt que utilitzi un estil realista i semidocumental, no deixa de plantejar-se com una pel·lícula sobre un tema important. De tota manera, és d'agrair que Dresen s'hagi endinsat en aquest forat negre sense por que l'acusin de desaprensiu, de pornògraf de la intimitat o de covard. Stopped on track avança inexorablement, equivocant-se, de vegades amb eines dramàtiques dubtoses, però sempre tenint clar el que vol: mostrar el despropòsit que és la consciència de la pròpia mort.