És la passió

La fortuna fa que, en ocasions, trobis un mestre, un professor, aquella persona que no sempre se circumscriu en l'àmbit docent, que t'obre les portes a un món absolutament nou, que aconsegueix estimular l'alumne, el deixeble –en el sentit més ampli de l'accepció–, fins al punt que desenvolupa tota la seva potencialitat en un o diversos àmbits, en els quals excel·leix. Quin és el secret? Quin és el catalitzador d'aquest procés d'enriquiment i creixement personal que deixarà un record indeleble, i amb més motiu si es produeix durant l'adolescència? Crec que el secret està en la passió per allò que es fa, perquè és la passió la que fa sorgir l'afany de superació, la voluntat de dedicar hores i hores a una activitat determinada, és la passió la que fa aflorar el talent, tal vegada fins llavors ocult, en estat de letargia. El quit de la qüestió és saber transmetre aquesta passió de manera adequada, encomanar-la. El paradigma d'això, l'aplicació pràctica, és la Sant Andreu Jazz Band, del si de la qual va sorgir el projecte conjunt de la jove jazzwoman Andrea Motis i el professor i músic Joan Chamorro, el mestre amb passió, el qui l'ha sabut inocular als seus alumnes de l'Escola Municipal de Música de Sant Andreu. Adaptant una expressió molt popular, Joan Chamorro és el mestre que tots els pares voldríem per als nostres fills, no pas per veure'ls convertits en estrelles, sinó per veure'ls gaudir tan profundament d'allò que fan, com gaudeixen, visiblement, els nois i noies de la banda barcelonina.

Dissabte passat, el JazzPera, el Festival de Jazz Català del Baix Empordà –una declaració d'intencions en tota regla– va programar una jornada integral de Joan Chamorro –el nexe d'unió–, amb les actuacions de la Sant Andreu Jazz Band al matí, i del duet Chamorro-Motis, acompanyats en aquesta ocasió per Carla Motis i Josep Traver. Al matí, a la plaça del poble, tota la banda, exemplar, sota un pet de sol que estellava les pedres, va oferir un magnífic concert, amb algunes sorpreses per a qui els van seguint la trajectòria de manera discontínua. Cada vegada són millors instrumentistes, i cada vegada actuen amb més desimboltura. Andrea Motis és la figura més coneguda de la formació, sense dubte, però en la banda barcelonina hi ha veritables joies, com la saxofonista i cantant de veu captivadora Eva Fernández, el saxofonista Iscle Datzira, la contrabaixista i també cantant Magalí Datzira, el pianista Marc Martín, a qui se li escapa el swing per tot arreu com qui no vol la cosa, la mateixa Carla Ukelele Motis i el darrer descobriment, el saxofonista i, a partir d'ara també cantant, Edu Ferrer, que es va destapar com un crooner espectacular fent una fantàstica parella amb la trombonista i cantant Paula Berzal en la interpretació del tema L.O.V.E. A la nit, amb la plaça plena de gom a gom, Motis va mostrar la seva evolució, com a cantant, però també com a instrumentista, atrevint-se sense complexos amb les improvisacions, envoltada d'uns músics excel·lents. L'èxit va ser aclaparador, absolut, i això que el repertori, especialment en la segona part, incloïa temes preciosos, però poc coneguts pel públic. Un final amb l'Hallelujah de Cohen i Smile, de Chaplin, va fer aixecar els espectadors. Fantàstic, una vegada més.