“Oh, segle... ‘delirant'!”

La poesia és un art molt resistent. Ha resistit els embats del pas del temps. Ha resistit els canvis d'època i d'estètica. Fins i tot, ha estat capaç de resistir el descrèdit social i el desinterès del públic lector.

A més, la poesia té incorporat un sistema extraordinari d'autocorrecció que permet que detecti i eviti extrems inadmissibles. Quan la poesia està a punt de córrer el perill d'encarcarar-se, d'anquilosar-se, es dispara automàticament aquest mecanisme soterrat d'autocorrecció que la salva de l'abisme.

Un exemple ben clar de l'accionament del mecanisme en qüestió el podem trobar en el món de la poesia anglonord-americana a l'inici del segle XX. Al final de l'època victoriana, la poesia en llengua anglesa havia arribat a uns límits intolerables de retoricisme, sentimentalisme, banalitat i autocomplaença. Calia reaccionar i mirar de redreçar la situació.

La solució no es va fer esperar gens. L'any 1912 va néixer a Londres el moviment imagism, que va trigar menys d'un any a arribar als Estats Units. Els dos líders indiscutibles del moviment, a les dues bandes de l'Atlàntic, van ser Ezra Pound, des de Londres, i Amy Lowell, des de Boston.

Els imagists es van proposar salvar la poesia dels abusos letals del victorianisme, i el remei que van receptar era tan ambiciós com simple: refundar del tot la poesia.

En diversos manifestos i textos teòrics que van publicar entre el 1913 i el 1916, els imagists van definir els trets característics del poema prototípic del moviment: havia de ser breu, concentrat i precís; havia de girar a l'entorn de la recreació o evocació d'una sola imatge; no podia contenir cap paraula sobrera o innecessària; havia de treballar amb la llengua comuna; havia de comunicar idees directament relacionades amb la realitat més propera, sense vaguetats ni transcendentalismes; havia d'emprar el vers lliure, i havia de tenir un ritme basat en el sincopament de la frase musical.

El moviment imagism ens ha llegat alguns dels versos més icònics de la modernitat. Aquest és el cas del famosíssim poema, sense títol, de William Carlos Williams (1883-1963), que nosaltres coneixem com El carretó vermell, publicat al seu llibre Spring and all (La primavera i tot), l'any 1923: XXII “Tantíssim depèn / d'un / carretó / vermell / esmaltat amb aigua / de pluja / al costat de les gallines / blanques”.

Pel Dr. Williams, moltíssimes coses depenen de la nostra percepció nítida, clara i profunda de la realitat més propera. Per començar, en depenen la llengua, la poesia i l'art. Pels imagists el primer pas cap a la refundació de la poesia era una redefinició del contacte directe amb la realitat. El contacte renovat amb la realitat havia de ser el punt de partença d'un llarg procés de resensibilització de la consciència i de l'intel·lecte. La visió de Williams no va caure gaire lluny de les idees filosòfiques d'Edmund Husserl (1859-1938) i la fenomenologia. Pràcticament, cent anys després, novament en un tombant de segle, la poesia ha tornat a la zona de perill i necessita autocorregir-se. En un intent desesperat per mantenir el seu prestigi social, ja mig perdut, la poesia ha renunciat a la seva funció de dotar el món d'ordre i sentit, i s'ha lliurat al populisme i al culte de la facilitat. Una altra vegada, hem arribat a una situació límit i cal un revulsiu que faci reaccionar la poesia i faci funcionar el mecanisme d'autocorrecció.

Per mi, el nou llibre de Lluís Urpinell-i-Jovani (Barcelona, 1953, giovanniludwig@ gmail.com), Neons, es pot considerar tranquil·lament una creació artística que vol ser un element revulsiu que té la missió fonamental del redreçament de la poesia. A la manera dels imagists, Urpinell ha fet taula rasa dels excessos de la lírica actual per mirar de refundar-la. Per aquest motiu, seguint el mestratge explícit d'Ishikawa Takuboku (1886-1912) i Carles Riba (1893-1959), Urpinell s'ha cenyit a les dues formes japoneses per excel·lència: el haiku i el tanka. De fet, Neons és una suite o seqüència de 50 haikus i tankes barrejats. De Takuboku, Urpinell n'ha heretat la voluntat infrangible de modernitat i reactualització de la tradició, i, de Riba, la voluntat ordenadora i cognitiva del vers. Neons no és un exercici de nostàlgia, d'antropologia o de turisme poètic. Neons és un llibre tens, dens, combatiu, contemporani, incisiu, crític i brutalment irònic.

El nostre poeta ha reduït el seu discurs a 14 síl·labes, pel que fa al haiku, i a 26, pel que fa al tanka, diferentment del que havia marcat el cànon ribià, seguit, obedientment, per poetes de la talla de Màrius Torres, Rosa Leveroni i Salvador Espriu, entre d'altres. Urpinell desenvolupà aquesta “revolta formal”, l'any 1988, arran d'un viatge que féu pel Nord de l'Estat francès, i la basà en la tradició mètrica catalana. L'any següent, la sistematitzà i l'exemplaritzà, conjuntament amb els poetes Joan Noves I Jordi Vintró, en el primer llibre-pòster desplegable de la cultura catalana, Tankes de París, que publicà Edicions Anglo-catalanes, SA, de què ell havia estat fundador i de què, aleshores, era president.

Urpinell utilitza la forma del haiku i el tanka com a mitjà discursiu per fer-nos saber tota una sèrie de coses: la poesia actual necessita més ordre i forma, més concentració, més precisió expressiva, més altes dosis de realitat, més contingut, una càrrega crítica i autocrítica contundent..., necessita ser més autèntica, més vital i més intensa...; en definitiva, encara que sembli una tautologia, la poesia actual necessita tornar a ésser “poesia”, poesia de debò.

Neons restitueix els llençols que la poesia catalana actual ha anat perdent en les successives bugades a les quals ha estat sotmesa perquè es tornés cada cop més blanca i més insípida. Urpinell carrega contra aquelles qüestions que entorpeixen el funcionament correcte de la societat: el materialisme, l'individualisme exacerbat, la corrupció política, la lluita pel poder, la hipocresia, la pretensió... Exalta tot allò que enriqueix la nostra existència: la consciència, el pensament, la reflexió, la capacitat crítica, la capacitat del joc, el sexe, el plaer, la recerca de la felicitat, el pas del temps, la cultura, l'art... I, sobretot, Urpinell reivindica la força i el poder de la poesia per dir la vida i, doncs, per direccionar-la o redireccionar-la.