Un malalt de l'art

Miró o Picasso? Picasso.

Un poeta. Martí i Pol.

Un músic. Brian May.

Triï un segle. El XX.

Una peça que mai no es vendria. Un Josep Maria de Sucre.

La seva obra més estimada. Un Llucià dels 60.

Quina ciutat representa l'art? Barcelona.

L'art ha d'estar subvencionat? No. Mai n'he demanat cap.

Per què la gent ha de comprar art? Per plaer.

Com seria el món sense art? No existiria.

Només d'arribar a Tossa de Mar poso a prova el protagonista d'aquesta entrevista. Aturo al mig del carrer una parella de turistes i els demano, amb una certa malícia, si em poden ajudar a trobar una galeria d'art. Em responen de seguida, en francès: “És al costat de l'església.” Bon senyal, penso, la galeria Joan Planellas és coneguda. Però, amb molta més malícia, i quan ja sóc a tocar de l'església, m'adreço a la dependenta d'una gelateria i li demano amb cara de despistada on és la galeria. La noia pensa i fa veure que pensa: no en té ni idea. Curiós, la gelateria és a quatre passes clavades de la galeria, en uns baixos un pèl soterrats però amb uns finestrals ben visibles a peu de carrer. I ben visibles des de la gelateria. L'art té això: o el veus o no el veus, no cal donar-hi més voltes.

Joan Planellas (1949) és un home de Tossa. Perdonin, un personatge de Tossa. Si m'ho pregunten, els diré que no té aspecte ni de galerista ni d'hoteler, i en canvi és les dues coses alhora. D'hoteler n'és per tradició familiar. De galerista n'és per pura necessitat. Per la necessitat d'estar en contacte amb els artistes. És a dir, que el de menys, en el seu cas tan particular, són els galons de galerista. Diria que Planellas és el primer convidat d'aquesta sèrie de reportatges a qui més li costa parlar del seu negoci, perquè una galeria és un negoci, i menys de tot el món que aixopluga: els seus artistes i les seves lluites creatives.

Ell és un dels seus. Tant, que ell és el primer client de la seva galeria. Si pogués, que gairebé pot, col·leccionaria una obra de cada exposició que munta al seu espai del carrer Sant Pere. Perquè si alguna cosa sí que és Planellas és col·leccionista, modest, s'afanya a dir, però no me'l crec. “Els primers cèntims que vaig guanyar, devia tenir 16 anys, els vaig destinar a comprar dibuixos a la fira de Tossa.” Té la casa farcida de peces, com una mena de museu viu i dinàmic perquè cada dos per tres canvia l'ordre de les coses i rescata obres que mai no es perden en l'oblit. “Quan em ve al cap una peça, l'he de penjar.” La casa i l'hotel, l'Avenida, on més d'un i de dos artistes s'han allotjat a canvi d'obra. L'autèntic valor de l'art, que no el preu.

Tot i que és un enamorat de l'art contemporani, de l'art dels nostres temps, m'hi jugaria no sé què que Planellas ho donaria tot per haver viscut a la Tossa dels anys trenta, en aquella miraculosa Babel de les arts, que en digué Rafael Benet, que va magnetitzar l'avantguarda artística i intel·lectual europea en el període d'entreguerres. Sota l'influx d'aquells anys gloriosos, Planellas s'ha erigit en un dels seus investigadors més perspicaços, “per pur voluntarisme entusiasta”, em comenta el seu bon amic Francesc Fontbona. Tant és així que va ser una de les ànimes del museu a principi dels noranta en l'organització d'exposicions dels artistes que van fer estades al poble, André Masson, Olga Sacharoff, Georges Kars... Encara ara Planellas manté molt bones relacions amb els hereus d'aquestes primeres espases de la història de l'art.

La galeria Joan Planellas, que es va inaugurar al 2004, és una conseqüència d'aquesta història de passions i aventures amb l'art i la cultura de Tossa. Però la Tossa d'avui és una altra Tossa. Hi viuen pocs artistes, una dotzena com a màxim. Als setanta i vuitanta, n'hi vivien moltíssims més. Avui no s'hi respira ambient artístic, tot i que pràcticament tots els prohoms de la crítica catalana hi tenen residència. Quant a galeries, la Planellas és l'única del poble i una de les poques supervivents de la comarca, on els darrers temps han tancat diverses iniciatives. “Per poc que pugui, aguantaré, tot i que són moments difícils. Des del 2007, cada any costa més.”

Aguantarà perquè mai no deixarà de necessitar el contacte amb els artistes. “Exposo els artistes en qui crec. Només aquells de qui puc defensar la seva obra. I ja sé que aquest criteri tan personal a vegades va en contra del negoci. Sé que d'alguns dels meus artistes no venc ni vendré res. Però jo crec en ells, què he de fer, doncs?” Seguir, és clar.