L'ombra de la infància

L'anàlisi d'una obra literària comporta sempre el risc de dir-ne més que no convindria, de no respectar el ritme de descoberta que ha anat llaurant la seva escriptura. Amb més raó quan el procés de recreació, de coneixement i de reconeixement, esdevé un dels al·licients de l'obra. Aquest segon llibre publicat en català per Raig Verd ens capbussa en un tan inesperat com pregon viatge existencial, on es mescla la literatura, en la seva condició més pura i essencial –com a creació artística–, amb la reflexió, amb la voluntat d'escandallar les arrels més pregones de l'ànima humana.

Fonamentada en el període de la vida que en un grau major defineix i afaiçona la nostra personalitat –“Les paradoxes de la primera infantesa marquen en profunditat la personalitat de cadascú”, afirmava Raimon Galí en les seves Memòries–, el viatge per l'existència de l'autora grega constitueix, per damunt de tot, un intent de recobrar la infància perduda.

La infància ens forma i ens conforma, i per això el llibre es va construint i reconstruint al voltant d'aquells records antics que determinaren el que som, però també el que no som. Perquè el gran canvi de la vida és el pas del vull al m'agradaria.

La lectura d'aquesta obra requereix –com a conditio sine quan non– tant la implicació del lector o lectora com una mica de paciència. No se'ns dóna ni se'ns obre amb facilitat, ans al contrari, ens fa dubtar. Tot és tan directe, tan immediat, tan flaubertià, et trobes tant al bell mig de l'acció –talment com si haguessis arribat al tercer acte d'una representació teatral i t'haguessis perdut la presentació dels personatges– que et sents desorientat.

Amb tot, si ets tenaç, no tan sols entendràs sinó que, el que és molt més important (i agraït), assaboriràs el seu món literari. Per a l'autora, escriure és, abans de res, descriure, situar el mirall shakespearià davant els esdeveniments i reflectir-los. Sense que això impliqui que la imatge obtinguda hagi de ser, inexcusablement, real o realista. Per això, per reflectir-la no n'hi ha prou amb un sol costat del mirall, sinó que –tal com descobrí Lewis Carroll– cal veure-la, també, a través del mirall. O més enllà del mirall.

L'autora grega parteix de referents tan obvis com poden ser Borges i Calvino, però també Kafka i Dickens: l'ombra allargada dels espectres de la seva Cançó de Nadal, que permeten transgredir els límits temporals, és omnipresent. Per a ella, el de la literatura és un món sense límits ni horitzons, on tot és possible i tot se situa en un sol pla. Un món on el lector o lectora són, almenys, tan importants com la mateixa autora. Perquè la literatura és –i ha de ser– diàleg; i el diàleg exigeix sempre un mínim de dos interlocutors. Llàstima que no hagi reeixit a deixar de banda una més que palesa aroma autobiogràfica ni una certa tendència a abastar més que no pot. En definitiva, d'imitar Ícar, pretenent tocar el cel amb els dits abans d'hora, corrent el risc de no arribar a bon port. M'agradaria palesa una més que considerable maduresa d'una autora que, si aconsegueix contenir millor la seva ambició literària, té un tan brillant futur al davant.