Crítica
òpera
Símbols depurats
L'única òpera del compositor francès Claude Debussy ha tornat al Liceu amb un retard excessiu de 49 anys (i salvant-se del nefand ERO promogut recentment per la direcció del teatre) en un muntatge creat el 1997 que aquesta temporada ha reviscut a Madrid i París abans d'arribar a Barcelona.
L'estil inconfusible de Robert Wilson –o la seva marca de fàbrica, si es vol ser més crític amb un motllo repetit en tot tipus d'obra– aconsegueix resultats especialment suggeridors en Pelléas et Mélisande. La depuració simbòlica del director nord-americà, el preciosisme estètic dels jocs de llums i ombres, la gestualitat rígida, la despersonalització dels personatges i l'evacuació de tot dramatisme superficial lliguen bé amb una obra d'acció més interior que exterior, si bé el que per a uns és una experiència hipnòtica, per a altres pot ser sopor d'alt standing.
Es va empeltar Michael Boder de l'atmosfera hieràtica del muntatge? És possible, perquè, sense negar l'apreciable treball de refinament sonor de l'orquestra, la versió del director alemany en la seva última aparició com a titular va pecar d'un excés de control, per no dir prudència, que va restar impacte a la partitura.
La Mélisande de María Bayo només va desplegar en comptades ocasions els fulgors lírics de la seva veu, combinant-los amb inflexions excessivament blanquinoses, mentre que Jean-Sébastien Bou va ser un Pelléas de timbre anònim però elocució acurada. Laurent Nouri va dibuixar bé l'evolució de Golaud, amb una fúria que va anar sorgint progressivament, però en el seu tardà debut liceista John Tomlinson va ser un Arkel més emfàtic que solemne.