L'absència de l'Escaire

“Per a l'escriptor, la claredat és una virtut; per al periodista, és una obligació, la regla bàsica del seu ofici.” Ho va escriure Narcís-Jordi Aragó avui fa un any, el dia que va morir Miquel Pairolí i que aquest diari va quedar sense el seu articulista de referència. Amics, coneguts i saludats van recordar l'endemà un home de 55 anys que acabava de morir després d'una malaltia cruel i ràpida quan es trobava en plenitud creativa i feia poc que acabava de rebre el Serra d'Or pel seu últim llibre, el dietari Octubre, el llibre més important de la literatura catalana recent, com va escriure Eva Vàzquez. Però al diari ja feia trenta-vuit dies que el seu buit planava per les pàgines d'opinió, després que el 29 de maig del 2011 publiqués el seu últim article: Teló. Els qui el tractàvem no ho volíem creure, però ell, sempre lúcid i honest, tenia clar més que ningú que l'article diari, de dimarts a diumenge, L'Escaire que publicava des de començament de segle a El Punt, com abans havia publicat El Tríptic i altres columnes, era ja història, com ho seria ell mateix i la seva obra al cap de pocs dies. Gairebé com sempre, dissortadament, ho va encertar.

Era Miquel Pairolí un escriptor o un periodista? Era les dues coses i en les dues feines, que és una de sola, excel·lia. La seva voluntat de recerca d'un estil és present a les seves primeres crítiques literàries a Presència i en els seus relats inicials. I es manté fins a l'article final publicat i, fins i tot, en el text de comiat que va deixar preparat per ser llegit en el seu enterrament: “...una mica de voluntat d'estil, que vol dir escriure els mots amb ordre i ambició de claredat”. L'escriptor de novel·les, l'assagista, el traductor, l'autor teatral, l'articulista literari que va recollir els seus treballs a Exploracions ha agafat volada amb la seva desaparició. L'articulista diari no tornarà, però cal esperar la publicació d'un recull dels seus millors articles, una feina titànica per a qui l'hagi d'afrontar, perquè cap article dels que va lliurar era inferior als altres.

Del Pairolí escriptor només es pot dir que el temps farà més gran la seva obra, sovint elogiada per la crítica però massa desconeguda encara pel gran públic. Al Pairolí articulista, els seus lectors fidels d'El Punt Avui el trobaran a faltar sempre. A la persona se l'enyorarà pel seu caràcter afable i el tracte amable, un punt distant, sorneguer i sempre educat. “...travessem temps molt adversos per al sentit crític, per a la reflexió i per a la memòria. Són tres bèsties negres per als poders que ara ens governen i que ens volen dòcils, emotius i oblidadissos”, escrivia en el seu darrer article. Què escriuria aquests dies de desgovern, de paraules buides per amagar veritats terribles, de primes de risc desbocades i de seleccions de futbol victorioses? No ho sabem, però podem imaginar-nos que tindria els mots adequats per a cada cosa i que res no hauria escapat de la seva aguda mirada, d'una profunda anàlisi i d'unes reflexions que, com a ciutadans, ens farien pensar i ens donarien elements per prendre les nostres pròpies decisions.

Era un home arrelat a la terra i se l'estimava. Era un autor que havia llegit molt i havia deixat escrit que la lectura és una de les formes de la felicitat. Se l'havia definit com un home solitari i d'alguna manera com un autor marginal, però no s'hi sentia perquè havia publicat la seva obra i els seus articles periodístics i literaris havien tingut cabuda als diaris del país. No era, això sí, home de capelletes; i potser això i haver triat tornar a viure a Quart i escriure des de casa seva l'havia fet allunyar d'un cercle d'influència que ni apreciava ni li convenia i que es mirava amb distanciament sorneguer. Era amic dels seus amics, apreciava la música i la literatura, li agradava la companyia reposada i estava al cap del carrer de tot el que passava pel país i als països veïns, i opinava amb coneixement de causa de tot el que creia convenient potser després de filtrar la informació mentre treballava el seu hort, passejava pels boscos de Palol d'Onyar o reposava davant l'alzina de la casa familiar.

Miquel Berga diu que, a Octubre, Pairolí celebra la vida amb plena consciència de la mort. No era conscient de la malaltia que se l'emportaria quan l'escrivia. Sí que ho era quan ens va explicar en el darrer article la seva recepta de l'arròs, quan va deixar dit que s'havia pres com un principi deontològic, com un deure moral i professional, la seva columna diària. Es troba a faltar la mirada lúcida sobre la trista i dissortada realitat que ens cal viure i sobre els camins que aquest nostre país, el seu país, haurà de recórrer. I el trobem a faltar, a ell i a tants d'altres. Imma Merino ho va dir amb un vers de Brel: “Nos amitiés sont en partance.”