Sense novetats ni sorpreses

Un dels fets distintius de Spiderman d'altres superherois és el seu caràcter adolescent. Els tres episodis anteriors de la saga prenien aquest factor al peu de la lletra i convertien Spiderman en un jove que es troba sobrepassat per la responsabilitat. Com a superheroi, ha de salvar la humanitat del mal però, com a adolescent, no pot assumir aquest excés de responsabilitat. The Amazing Spiderman prescindeix d'aquesta lectura amb què Sam Raimi havia donat forma en els títols precedents i prefereix observar l'adolescència de manera més planera. El jove Peter Parker no és més que un adolescent orfe, que busca desesperadament un camí que el porti a retrobar la paternitat perduda. Pel camí es troba amb diverses figures paternes –el científic amic del seu pare, el seu oncle que l'ha adoptat i el seu futur sogre, que és cap de la policia– que el duen a intentar donar forma a la seva poc definida identitat. Spiderman no assumeix els poders sobrenaturals com una tragèdia, sinó com una mena d'element que el diverteix i el porta posteriorment a lluitar per venjar el pare i restaurar alguns dels principis. Spiderman es converteix d'aquesta manera en un ésser més planer, que no fa més que utilitzar la venjança personal com a motor, sense que aquest factor tingui massa implicacions psicològiques.

The amazing Spiderman, de Marc Webb, fa la sensació de ser una pel·lícula completament inútil, com un simple espectacle sense matisos en què no hi ha res que resulti nou ni sorprenent. La lluita entre Spiderman i l'home monstre llangardaix vol tenir una certa dimensió nietzchiana. En el fons, és la lluita entre dos personatges que volen assumir l'estatut de superhomes en un moment en què la humanitat s'està perdent. El problema és que el mal no genera cap empatia, ni cap inquietud, no és més que un ésser monstruós que s'enfronta al bé en batalles rodades sense massa inspiració. L'amor entre el jove Peter Parker i la filla del policia esdevé una història ensucrada sense cap gràcia. El pitjor de tot plegat, però, és l'ús del 3D. The Amazing Spiderman podria haver estat rodada tranquil·lament sense cap efecte estereoscopi, perquè els que hi ha són tan limitats i són tan poca cosa que no tenen cap relleu. El 3D no funciona perquè la pel·lícula de Marc Webb no proposa cap troballa visual, ni amb la utilització dels efectes especials.