Grans Anka & Davis

Potser em repetiré, perquè en la seva última visita a Cap Roig Paul Anka ja va interpretar l'impressionant duet virtual amb la imatge en vídeo de Sammy Davis Jr, però la cançó és tan bona –I'm not anyone, una declaració de principis i de reafirmació personal, que Anka va compondre per al seu amic Sammy– i la interpretació de tots dos tan vibrant i convincent, que si no t'emociones escoltant-la, és perquè tens la mateixa sensibilitat que un iceberg a la deriva.

Així que Paul Anka va actuar a Cap Roig quatre anys després de fer-ho per última vegada, llavors amb 67 anys, ara amb 71, i continua sent el mateix animal d'escenari. Després d'un vídeo en què ell mateix se'n riu, del seu passat com a ídol de jovenetes histèriques, Anka va aparèixer entre el públic mentre sonava la seva immortal Diana, i es va dedicar a fer el que més li agrada: voltar per les grades, donar la mà i repartir petons, fer-se autoretrats amb les càmeres dels seus fans i ballar amb una seguidora anomenada Mercè mentre cantava Put your head on my shoulder, lenta entre les lentes, i ironitzava sobre la seva escassa estatura compartida. Entre la trentena de temes del concert, va haver-hi uns quants clàssics propis –inclosos Let me try again i My way–, les seves dues grans aportacions al repertori de Sinatra– i aliens, com ara For once in my life de Stevie Wonder, i tampoc no hi va faltar una mica de country i rock: el Jump de Van Halen en clau de swing, Twist & shout, The house is rockin'... Fins i tot va sonar This is it, amb la veu de Michael Jackson –i això li va servir per reivindicar-se com a coautor del famós tema pòstum, motiu de litigis–, però res és comparable amb I'm not anyone i la seva bellesa trista i crepuscular, que val per tot un concert.