Vocació de periodista

Als periodistes d'ara els ve l'afició, en general, veient els telenotícies i escoltant els magazins matinals de la ràdio. A nosaltres ens va venir llegint el Tele/eXpres i Destino. I, a Destino, els grans i valents reportatges d'Eliseo Bayo i les entrevistes de Baltasar Porcel. Porcel va renovar el gènere de l'entrevista i la pena, per a molts, és que l'abandonés aviat, que no s'hi hagués dedicat més. En contra de l'estil Manuel del Arco llavors imperant, que consistia en unes entrevistes de pregunta-resposta molt picades i sense gairebé deixar respirar l'entrevistat, Porcel –també al mensual Serra d'Or– va introduir l'entrevista en forma de conversa, on les preguntes no hi eren sinó que s'havien de sobreentendre. Porcel començava presentant el personatge. Li donava després la paraula i de tant en tant interrompia el relat per fer una acotació o una observació. Va ser cèlebre l'entrevista que va fer a Capri: un monòleg de dalt a baix, propi de l'actor, sense comentaris ni acotacions.

Però aquella sèrie, que va rebre el nom comú de Los encuentros, no solament va ser important per la manera de ser feta sinó pels personatges que Porcel hi va anar fent desfilar. Ens trobàvem al final del franquisme i Porcel va donar veu a les persones que a Catalunya i a Espanya podien en el futur tenir un paper. Parlem de polítics però també d'empresaris, economistes, científics, artistes, gent de la cultura. Aplegades les entrevistes més tard en dos llibres, hi són observables el gran ull i el nas del Porcel periodista. Més tard va optar pel gènere d'opinió i durant dues dècades, i fins fa una setmana, ha mantingut una columna diària a La Vanguardia, amb el seu estil polèmic, de vegades incòmode però sempre transmissor d'una gran cultura. Baltasar Porcel, escriptor i home d'idees, va acabar sent ell mateix un personatge digne de ser entrevistat.