Els hereus de l'escriptor

L'última vegada que vaig veure Baltasar Porcel acabaven de donar-li el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Dies abans, li havia telefonat perquè volíem entrevistar-lo a Presència, però, quan vaig arribar a casa seva, el telèfon sonava contínuament i no paraven d'entrar i de sortir periodistes. «Ho hem de tenir muntat abans que comenci l'informatiu.» «Ara, agafi un llibre. Ah, vol que sigui seu?» Porcel n'estava tip, amoixava el seu gat Yoko, mentre s'esforçava a contenir-se. Vaig recordar una escena de deu anys abans. Una periodista bleda va comentar-li que no havia pogut passar del primer capítol d'El cor del senglar. Vaig contestar-li. «A mi m'ha semblat una de les seves millors novel·les.» Vam estar parlant més de tres hores dels seus llibres. De Difunts sota els ametllers en flor, de Cavalls cap a la fosca, d'Ulisses a alta mar. Al final, se'n va revenir. «Però, escolta, tot això només atabalarà: el que la gent vol és un resum, una cosa senzilla.» Vaig demanar-li que em resumís El cor del senglar ell mateix. «És la història d'un personatge que rep una herència del seu oncle i que vol indagar com era.» Porcel va rebre una herència dels seus i els seus anaven molt més enllà dels seus pares. Molta gent ha volgut pensar que aquesta herència era Andratx. Però per a aquest imaginador nat que ha estat Porcel, per al millor novel·lista de les lletres catalanes d'aquesta època, Andratx era un punt de partida i no un lloc concret, un món que ha anat bastint llibre a llibre. «Va començar essent el meu poble i ara no sé què és: un microunivers mític que únicament existeix en el meu cervell, una barreja de realitat i d'imaginació, de barbàrie i de delicadesa poètica.» Moltes vegades, Porcel s'havia queixat perquè la gent només li llegien les novel·les del món d'Andratx. «El lector català exigeix una fidelitat territorial, com si això fos la Renfe.» Ho trobava estrany. També li semblava estrany que algú tan creatiu com Rostropòvitx no hagués superat el càncer. Va escriure-ho ara fa dos anys en una columna. Rostropòvitx va preguntar-li com s'ho feia per escriure un conte. I va dir-li: «És com un cel llis que es va tapant de núvols, fins que ennegreix i descarrega el xàfec.»