Barra

El poder fa les lleis, i qui les transgredeix té barra. Té barra qui es presenta a un sopar sense que el convidin, té barra qui es cola en un concert sense entrada, té barra aquell qui s'apropia un espai que no és seu, aquell qui fa ús d'allò a què no té dret. La barra pot ser conseqüència de la mala fe, però també de la ignorància. Té més probabilitats de tenir barra aquell que no té ingressos fixos, que sol ser el que té menys experiència en els usos socials, és a dir, el jove. També, per altres raons, l'estranger, el pobre, el marginal, qualsevol enemic –voluntari o no– de les convencions.

Expressions com “quina barra” s'associen a un sector determinat de la societat: els conserges de la zona alta, els membres de l'Opus Dei, les veïnes menopàusiques que es neguen a tornar la pilota que ha caigut al seu jardí, els mestres que apareixen als llibres de Roald Dahl i en general tot de personatges malhumorats que semblen satisfets de ser-ho, com el majordom d'El que queda del dia.

En sentit estricte, la paraula barra és una manera vintage de designar les mandíbules que ja apareix a la crònica de Jaume I. “La mandíbula inferior sortida és sovint pròpia d'homes audaços o passa per ser-ho”, explica Joan Coromines. Les penques –o sigui, les galtes– són pròximes a la barra, tant en sentit propi com en sentit figurat. Totes aquestes paraules funcionen com a substantiu vintage: “ets un barra”, “és que ets un galtes”, “però mira que arribes a ser penques”. La vitalitat de la forma ha originat l'adjectiu barrut-uda, utilitzat pel capità Haddock. Són expressions que apareixen amb naturalitat en la literatura vintage del segle vint, de Josep Pla a Pere Calders passant per Montserrat Roig. Actualment se'n serveixen Enric Casasses, Jordi Lara i Esteve Miralles, entre d'altres.

Entre el jovent, l'ús de la paraula barra no té el mateix valor metafòric. Es parla de la barra