Ie-ie

Tots hem sentit alguna àvia parlar de “música ie-ie”, o dir “Vas molt ie-ie”. Però: què significa exactament aquesta paraula?

El ie-ie va ser el pop suau dels anys seixanta al sud d'Europa. L'interpretaven nois o –sobretot a França– noies amb aspecte de venir de casa bona. No era ben bé rock, sinó cançons melòdiques tocades amb instruments elèctrics. Les noies portaven vestits florejats de màniga cisada –com la Massiel del La-la-la-, i els nois anaven amb els cabells una mica llargs però arreglats, amb americana i corbata, o bé amb pul·lòvers conjuntats –estil Dúo Dinámico.

Els ie-ies eren joves sense inquietuds polítiques ni objectius socials que tenien ganes de divertir-se. Només cal recordar La chica ye-ye que cantava Concha Velasco. Als pares i als avis els feia gràcia perquè la cara fosca de la dècada encara no havia aparegut. Les lletres eren més sentimentals que eròtiques, i les drogues arribaven amb comptagotes.

Als anys vuitanta, Glutamato Ye-ye va incorporar el terme de manera sarcàstica, ja que èxits com Todos los negritos tienen hambre (y frío) no eren ie-ies en absolut. Amb tot, aquella paraula es continua associant a una joia de viure juvenil. El Chaval de la Peca i El Frenillo de Gauguin van actualitzar aquelles cançons en versions que mantenen les ganes de gresca. L'últim d'aquests grups, que mira de rescatar amb dignitat les cançons ie-ies en català, és Angelina i els Moderns, que ha sabut mantenir una estètica fidel i alhora irònica.

Durant el franquisme, una de les maneres d'entrar en contacte amb les modes exteriors era el turisme. Les zones pròximes al litoral, i en particular les discoteques, van ser un dels pols centrals de ie-ieisme. El llibre Peluts, rockeros i ye-yés a la Girona dels 60, de Fredi Faure i Xavier Juanhuix, proveeix una informació preciosa. N'hi ha prou de recordar els noms d'aquells grups: Els Ferms, Los Volcánicos (d'Olot, és clar), Mai-Nens, Los Buitres, Els Vàmpirs (de Palafrugell: amb accent, sisplau), Los Mongoles, The Crueltys, Los Stukas, Els Llamps, Los Yetis...

Com tantes etiquetes, el ie-ie va començar com una desqualificació. Els que la llançaven pretenien mostrar la manca de coherència de les lletres i posar en relleu l'origen foraster de la moda. Però el franquisme no s'hi oposava frontalment: el 1965 els Beatles van venir sense problemes, i no precisament a cantar cançons protesta, sinó temes festius a l'estil de She loves you (yeah, yeah, yeah). Woodstock, que aplegaria grups tan pocs ie-ies com ara Santana, Ten Years After, Janis Joplin i Jimi Hendrix, encara tardaria quatre anys a arribar.

Avui abunden els exjoves que recorden els seixanta amb eufòria. A la majoria d'Occident, van ser uns anys viscuts amb alegria i despreocupació, però abans de parlar dels “feliços anys seixanta” valdria la pena que recordéssim la diferència entre democràcia i dictadura, entre el swinging London i les tortures de Via Laietana. Els nostres ie-ies feien el que podien, però la felicitat era en una altra banda.