Llicenciat amb honors

Enrique Bunbury va posar divendres de cap per avall el Festival de Cap Roig amb un concert absolutament sublim. Un servidor, que és seguidor de fa anys d'aquest aragonès errant, no recorda un concert tant brodat i brillant en la història recent d'aquest monstre de la música. Bunbury torna a estar en plena forma després del lleig que va fer als seus fans el 2005 amb una consegüent retirada temporal i el seu exili a Los Angeles. Amb les piles carregades, l'artista va portar als jardins de Cap Roig les cançons del seu nou treball, Licenciado Cantinas, una col·lecció de joies del repertori panamericà. El de divendres va ser el primer i únic concert d'aquest estiu a Catalunya, i un dels quatre que oferirà a l'Estat. L'espectacle el van obrir Los Santos Inocentes, la banda que acompanya al cantant durant la seva gira, amb el tema instrumental El mar, el cielo y tu. Bunbury no es va fer esperar sobre l'escenari i els prop de 1.400 espectadors el van ovacionar quan va començar a entonar la lletra de Llévame. “Aquesta nit és meva!”, va dir. Enfundat en un vestit jaqueta de color vermell amb brodats daurats fent el dibuix d'unes flames i una calavera immensa a l'esquena, una camisa negra, amulets per tot arreu i unes botes amb taló i punxegudes, va continuar l'espectacle amb El solitario, també del darrer disc. Bunbury va fer embogir el públic –alguna fan fins i tot va recórrer mig pati de butaques per intentar saltar sobre l'escenari–, quan va començar a recuperar les peces De mayor (amb un inici fallit), La señorita hermafrodita i l'apoteòsica El extranjero. “Espero que us agradi el repertori que us hem preparat, escoltareu cançons cantineres melancòliques i també revolucionàries”, va advertir el cantant. Després d'Ódiame, va tornar a recuperar el vell repertori, relaxant una mica la vetllada amb Una canción triste i No me llames cariño. Però el rock va tornar un cop va finalitzar la mexicana Animas que no amanezca, amb Los habitantes, Sácame de aquí i Que tengas suertecita, que va enllaçar desitjant bonança per a tothom amb El día de mi suerte. Un cop passat l'equador del concert, va tocar el moment apoteòsic: Lady blue i De todo el mundo van ser dues cireres d'un pastís que va arribar abans de les postres. Aquest moment hagués estat més orgàsmic si Adrià Puntí, que estava entre el públic, hagués saltat a l'escenari per acompanyar Bunbury amb Sí, però el noi del veïnat de Salt em va comentar que ja hi havia pujat, però a la tarda i durant les proves de so. Una llàstima. Les 25 calaveres del micròfon de Bunbury van tremolar amb els tres primers bisos, El hombre delgado que no flaqueará jamás, Porque las cosas cambian i San Cosme i San Damián, en què va portar la veu a l'extrem més agut. Això s'acabava, i Bunbury es va treure la camisa i va deixar al descobert els tatuatges d'Héroes del Silencio, per tornar al passat més llunyà amb Infinito i Apuesta por el rock and roll, i al més proper amb Bujías para el dolor.L'aragonès va cloure l'espectacle amb suavitat: Nunca se convence del todo a nadie de nada i Y al final, arrencant llàgrimes entre el públic: “Permite que te invite a la despedida (…) que te dedique la última línea (…) así en esta banda decimos adiós”.