La franquícia es renova

Allò que queda de Hollywood és, avui en dia, un espai de franquícies. Es dissenyen fórmules d'èxit i es repeteixen fins a l'esgotament o es renoven després d'un temps de rebaixes. Dins la política de franquícies, El legado de Bourne té alguns elements que la converteixen en una franquícia curiosa. Davant la retirada del protagonista de la sèrie –Matt Dammon–i el director dels dos reivindicats episodis –Paul Greengrass– no s'ha buscat l'estratègia d'un altre rostre que assumeixi el paper de l'heroi, ni tan sols s'ha decidit matar-lo per crear un nou super-agent, sinó que s'ha decidit convertir el vell protagonista en una fotografia amagada en uns arxius i crear-ne un de nou, anomenat Aaron Cross –Jeremy Renner–, al qual li passen coses semblants a les que li passaven a Bourne però lleugerament diferents. Cross és com Bourne, un espia manipulat per la CIA que intenta desvelar la intriga de què ell forma part. El seu problema no és la memòria, sinó la dosi de medicaments que li han injectat i que l'han convertit en un superdotat capaç d'assumir les missions més perilloses. La lluita de Cross no consistirà a salvar el món, sinó a alliberar-se de la seva condició de superespia, apartar-se de la CIA i poder sobreviure al marge de les pastilles. Les qüestions identitàries que eren la gran preocupació de Bourne no compten, probablement perquè Cross no té la personalitat del seu predecessor.

Una de les gràcies dels altres episodis, sobretot dels dos filmats per Paul Grengrass, radicava en el fet que la càmera era utilitzada com si es filmés un reportatge. Malgrat l'aire de superproducció que tenia la franquícia, Greengrass podia filmar-la com si tingués una càmera amateur digital, fet que convertia Bourne en un contramodel a les pel·lícules d'espies, en especial la saga James Bond. Tony Gilroy filma de forma més convencional, juga amb l'efecte globalització de la intriga, establint un muntatge paral·lel que ens porta d'Alaska a Londres i de Cleveland a Manila. La imatge d'un personatge perdut en una glacera d'Alaska contrasta amb la dels membres del servei secret que l'observen amb ordinador i amb la d'un periodista assassinat perquè ho sap tot sobre el cas Bourne. La sensació de desconcert que provoquen les primeres seqüències, en què observem com el poder és capaç de generar nous herois carregats de barbitúrics, contrasta amb la deriva que la pel·lícula pren cap a les fórmules pròpies del cinema d'acció. La part final no fa res més que conduir-ho tot cap a llargues escenes de persecució a Manila i Bangkok, que juguen a l'entreteniment per l'entreteniment sense tenir massa interès ni per com estan rodades, ni per com fan avançar la intriga.

La sensació final que ens deixa El legado de Bourne és que un cop justificada la curiosa deriva de la franquícia es tractava d'anar cap a solucions senzilles fent veure que tot ha canviat però que en el fons l'espectacle mai canvia i sempre continua.