L'ombra de Kobayashi

Masaki Kobayashi, un dels més grans cineastes japonesos, té com a mínim tres obres excepcionals: La condició humana, una trilogia en què va abocar un humanisme adolorit davant de l'extensió del mal i la insensatesa de la guerra empesa per l'imperi japonès; Kwaidan (El més enllà), en què narra diverses històries fantàstiques inspirades en la narrativa de Lafcadio Hearn, i Seppuku (Harakiri), en què, basant-se en una novel·la de Yasuhiko Takiguchi, va posar en qüestió la concepció de l'honor del codi samurai. Aquest últim film, en què la invocació al Japó del segle XVII conté una reflexió crítica sobre una societat que en la II Guerra Mundial s'havia immolat i havia comès barbaritats al servei de l'emperador, va guanyar el 1962 el premi del Jurat a Canes, on gairebé cinquanta anys després el controvertit Takeshi Miike va presentar-hi una nova pel·lícula basada en la novel·la de Takiguchi.

El primer Harakiri projecta una ombra allargada en el segon, però s'ha de reconèixer que Miike, cineasta sense complexos, ha realitzat un film notable que no és aliè a l'actitud amb la qual Kobayashi va mostrar el seu pesar davant de l'esperit dels clans (com a exemple de grup de poder) que, per afirmar-se, poden manifestar una gran crueltat respecte als desvalguts. En tot cas, malgrat que sembla haver reprimit la tendència a l'excés en els seus últims films, Miike no pot evitar un cert efectisme. En la seva deriva cap a un cert classicisme també sembla decantar-se cap a la remarca melodramàtica, cosa que defugia Kobayashi aguditzant la crítica social. Tanmateix, Miike manté una gran tensió narrativa abordant aquesta poderosa història de samurais amb una venjança secreta.