Un romàntic amb cor ‘rocker'

Abans que comencés el concert d'Alejandro Sanz, dissabte a l'última nit del Festival de Cap Roig, pels altaveus van sonar clàssics del rock com ara Money de Pink Floyd i Bohemian rhapsody de Queen. Llavors no en vam fer gaire cas, però després es va veure que aquestes cançons donaven pistes del que seria l'actuació del madrileny, amb un so molt rocker, de vegades massa elèctric i tot, amb unes quantes guitarres, teclats, percussions i vents en escena i una densitat sonora que sovint cobria la veu i dificultava la comprensió de les lletres. Per a bona part del públic, sobretot l'ampli sector femení que predominava a les grades completament plenes, tampoc no importava gaire que no s'entenguessin les lletres de les cançons, perquè les sabien i les cantaven totes, fins i tot l'últim single, No me compares, única novetat en un repertori que va seguir el mateix patró dels concerts de la gira del seu últim disc, Paraíso Express (2009), del qual van sonar set cançons, al costat de temes recuperats del seu ja llunyà primer disc, publicat el 1991, com ara Lo que fui es lo que soy i Viviendo deprisa.

Després de començar el concert amb Mi Peter Punk i de seguir amb Lo que fui..., Alejandro Sanz va fer una petita aturada per fer “un parell de confessions”, per aclarir tot seguit que “la resta són cançons” i que parlar no és exactament la seva especialitat. Van ser dues confessions menors: una era la primícia del ja esmentat primer single del nou disc, La música no se toca, que sortirà a la tardor; l'altra, l'estrena de la nova banda. “És la primera vegada que toquem tots plegats, però estic segur que sonarà com si portéssim junts tota la vida”, va dir Sanz sobre la seva banda paritària, amb sis dones i sis homes –incloent-hi ell–, dirigida musicalment pel guitarrista novaiorquès Mike Ciro, que va tenir alguns solos per lluir-se, com també va poder fer-ho la guitarrista bostoniana Brittany Denaro.

Amb un muntatge de llum i vídeo força espectacular, la banda va continuar tocant Desde cuando, Viviendo deprisa, Nuestro amor será leyenda, Cuando nadie me ve, Yo hice llorar hasta a los ángeles i Lola Soledad, que el cantant va dedicar “a totes les dones valentes del món”. A aquestes alçades, el deliri del públic ja era incontrolable, fins i tot pels nombrosos membres del servei de seguretat del festival, que intentaven evitar sense gaire fortuna que les fans més impulsives s'aixequessin i anessin al davant de tot per intentar tocar el seu ídol, que a sobre les animava a fer-ho. Quan va arribar Corazón partío, desena cançó de la nit, el públic ja es va rendir definitivament i incondicionalment a Alejandro –conegut en la seva prehistòria artística com a Alejandro Magno–, i després ja tot va ser bufar i fer ampolles amb Quisiera ser i No es lo mismo, que va empalmar ni més ni menys amb el paradigmàtic riff del Back in black d'AC/DC –si al recinte hi havia algun heavy, segur que tremolava, d'emoció o de ràbia– abans de fer amb una de les tres coristes, l'embarassada Sara Devine, el duet que en el disc fan amb Alicia Keys: Looking for Paradise.

Els bisos es van obrir amb Alejandro tocant sol al piano Yo sé lo que la gente piensa, ¿Lo ves? i Tú no tienes la culpa, quan s'hi va afegir el grup. El concert, que no va arribar a l'hora i tres quarts, es va acabar amb un medley de quatre clàssiques, A la primera persona, Mi soledad y yo, Amiga mía i ¿Y si fuera ella?, per intentar satisfer una mica tothom, com el bon professional que és.