Lezhneva, una veu excepcional

No era fàcil tancar l'excel·lent cicle de concerts d'aquest any amb la mateixa qualitat que havia arribat amb pianistes com Achucarro o Colom, orquestres com El Jardín Armónico, solistes com la Mullova o el contratenor Guillon, o quartets com el Zemlinsky i el Manderling. Impossible citar-los tots. Tanmateix, era difícil pensar que una joveníssima soprano russa com és Julia Lezhneva els donaria la sorpresa de posseir, a més d'una veu de soprano de qualitat excel·lent –amb un cert timbre de contralt en el registre baix que la feia més bella encara–, una tècnica perfecta juntament amb una potència poc corrent abans d'arribar a la trentena. En la veu humana, aquell instrument meravellós quan es tenen les qualitats excepcionals, no sol ser gens corrent posseir totes les qualitats unides: extensió, timbre, perfecció tècnica i sentit interpretatiu excel·lent.

És normal que els cantants s'especialitzin, bé en la música de càmera o en el teatre, concretament l'òpera. Amb tot, en el cas de Julia Lezhneva, no crec que hi hagi cap dubte que, a més de ser una notable liederista, pot arribar a un lloc de qualitat en l'òpera, si no ho ha fet ja. S'ha de tenir en compte que l'especialització en el terreny del teatre (concretament l'òpera) sol excloure, si no és en casos excepcionals, la possibilitat d'entrar feliçment en la lírica tan complexa dels lieder. Són raríssims els casos en què un cantant d'òpera arriba a l'èxit en els escenaris com a liederista. Fenòmens com el del baríton Fischer-Dieskau són quasi únics entre els cantants masculins, o Elisabeth Schwarzkopf i Christa Ludwig i alguna altra que no citarem ara, entre les femenines. El terreny dels lieder és complex i els cantants que hi estan especialitzats, gens corrents. És veritat que són innombrables els cantants que s'hi dediquen, però són escassos els que aconsegueixen destacar a l'altura dels citats.

Tanmateix, tornant al concert, Julia Lezhneva posseeix aquell do de què parlàvem, com va demostrar en interpretar Schumann, autor difícil que crec que una part del públic va comprendre escassament, atesa la complexitat de les seves harmonies, el seu tractament pianístic, per sobre del líric, la contínua modulació harmònica i la bellesa tràgica que les acompanya. No comentarem la perfecció amb la qual va exercitar el bel canto de Rossini o els complicats melismes del barroc amb què, com a agraïment als aplaudiments del públic, ens va premiar al final del concert, incloent-hi sobretot obres amb nombrosos adornaments extramusicals que van ser corrents en l'òpera italiana per a lluïment dels dots del cantant.