Passió que devasta i transforma

El pas del temps, que arrossega la pèrdua de les il·lusions; la construcció dels relats a través dels fluxos de la memòria i, a vegades, del poder evocatiu de les cançons; el pes de la repressió moral contra la qual s'alça l'instint de la vida i el desig de la felicitat; l'Anglaterra dels anys quaranta i cinquanta, l'època de la infància del cineasta i la del país després de la Segona Guerra Mundial; l'emoció transmesa amb una pudorosa distancia, i un estil visual creat a la penombra i amb moviments de càmera elegants. Tots aquests elements que conformen el cinema del gran Terence Davies, que va pouar de la seva infància a Liverpool per a les meravelloses Distant voices i The long day closes, són a The deep blue sea, melodrama sense complexos inspirat en l'obra teatral homònima de Terence Rattingan que l'any 1955 ja va adaptar Anatole Livtak perquè l'heroïna fos interpretada per una Vivien Leigh esquinçada, molt més a prop de Blanche Dubois que de Scarlett O'Hara. Però, a més, Davies hi afegeix la força misteriosa i devastadora de la passió amorosa: aquella per la qual una dona (sublim Rachel Weistz) abandona el seu marit, un jutge més gran que ella interpretat dignament per Simon Russell, i la posició social per aventurar-se amb un jove força inconsistent (Tom Hiddleston, que fa pensar en Leslie Howard) que se sent superat pels sentiments de la seva enamorada.

Aquesta experiència, en què la protagonista descobreix tant la intensitat del plaer eròtic com l'asimetria de l'amor, la posa a frec del suïcidi, però comporta una transformació personal per la qual esdevé la creadora del propi destí.

The deep blue sea és aparentment una mostra de classicisme, però aquest classicisme es trenca constantment amb la fragmentació de la narració construïda a partir dels records de la protagonista en un moment de crisi: el fluir emocional i no lineal de la memòria. També és una pel·lícula aparentment freda, però la contenció és per expressar-hi més profundament l'emoció.

El treball fotogràfic de Florian Hoffmesteir es posa al servei de l'obscuritat amb la qual Davies crea l'atmosfera d'aquesta experiència passional. Tot és delicat i subtil, com ara el suggeriment de la solitud de Weistz quan, en un bar, és l'única del grup que no coneix la lletra de You belong to me: en Davies les cançons conformen un sentiment de pertinença, una memòria compartida.The deep blue sea arriba amb un any de retard després de la seva projecció a la secció oficial del festival de Sant Sebastià. No hi va guanyar res. Tant se val. És una obra mestra. Que en gaudeixin.