Reconstruint la mare

Fa poc més de dos anys, Patrícia Gabancho (Buenos Aires, 1952) va tornar a la seva ciutat natal després de gairebé quatre dècades d'absència. La seva mare acabava de morir, i la necessitat de posar ordre als papers i desmantellar la casa familiar van retenir-la més temps que altres vegades en aquell Buenos Aires apassionant i convuls que havia abandonat quan era a punt de fer els 22 anys. D'aquell retrobament amb els fantasmes del passat, i del poderós sentiment d'orfandat que havia deixat al seu darrere la pèrdua de la mare, “quan et trobes per primera vegada sol davant la mort”, va néixer La néta d'Adam, la primera novel·la d'aquesta periodista i assagista d'opinions sempre contundents que ahir no va poder evitar llagrimejar en fer memòria de l'origen del llibre amb què ha guanyat el Premi Bertrana, dotat amb 42.000 euros. “Això de plorar per qualsevol cosa és una actitud molt porteña”, va dir per treure importància a l'escanyament que l'havia embargat, però el cas és que la mort d'una mare i el retorn a la infància no són pas qualsevol cosa, i el fet és que la mateixa Gabancho es va declarar “exhausta pel gran esforç emocional” que havia suposat una obra en què, a través d'un personatge femení que reconeix com el seu alter ego, Angélica Goyeneche, es remunta fins a tres generacions enrere de la seva pròpia família, des de l'arribada a Buenos Aires, “expulsat del paradís”, del seu besavi italià, Adam, i que s'endinsa en l'Argentina dels anys setanta, just abans de la dictadura, per retratar un univers de “dones que busquen la seva identitat”. No es tracta, però, d'una novel·la autobiogràfica ni històrica, va aclarir Gabancho, que afirma haver-la escrit servint-se més de la memòria que de la documentació i en què “no tot el que s'hi explica és real, però tot és veritat”. La néta d'Adam, que l'autora va qualificar de “novel·la impressionista” per l'esforç de “reconstrucció de la mare” a partir de records fragmentaris, de cartes i objectes inesperadament trobats en el retorn a la casa familiar, planteja també una intensa reflexió al voltant de la decadència, la mort i el dolor, enfront de la vitalitat juvenil que la protagonista associa als records del seu país d'origen, i com a totes les famílies, va afegir amb suspens, “també aquesta amaga un secret”.

També hi ha un rerefons d'enigma vinculat a la feminitat a Una dona d'aigua, la novel·la de Núria Esponellà (Celrà, Gironès, 1959) que el jurat va escollir com a finalista, sense dotació econòmica. Esponellà, l'anterior novel·la de la qual, Rere els murs (Premi Néstor Luján 2009), ha arribat a la vuitena edició, va definir la seva obra, ambientada a la Banyoles de finals del segle XIX i la Barcelona que es preparava per a l'Exposició Universal de 1888, com una “intriga psicològica que aprofundeix en la condició femenina” a través d'un personatge “misteriós, sensual i de gran sensibilitat” que deu el seu magnetisme a les aigües de l'estany. En la novel·la conviuen personatges històrics i ficticis a l'entorn d'una trama amorosa en què, a la manera d'Orfeu, va dir Esponellà, “un home ajuda una dona a sortir de l'infern emocional”. L'autora, col·laboradora d'El Punt Avui, va puntualitzar que es tracta d'una novel·la d'època més que no pas històrica, amb una gran presència de la simbologia de l'aigua i de les llegendes que envolten l'estany de Banyoles. Com Gabancho, va confessar haver quedat “col·lapsada” amb la redacció d'un llibre en què afirma “haver tret tots els monstres de l'armari” i al final del qual s'ha adonat, va dir, que havia retratat un procés de transformació de la seva pròpia ànima.