Acariciant les paraules
Suggestionat per la lectura de la biografia de Sylvie Simmons, que acaba de publicar Lumen, em vaig endur el llibre en el trajecte cap a Montjuïc a través del funicular. Primer vaig comprovar la desaparició del pi que s'arrossegava pel terra i que surt a una novel·la de Llort i després vaig assumir que la cita no era qualsevol cita: Leonard Cohen de nou a Barcelona, tres anys després i en el mateix escenari on va celebrar el seu 75 aniversari.
Un concert de Leonard Cohen és un esdeveniment que la vida quotidiana d'un periodista sovint pot negligir. Per tant, em vaig conscienciar que tornava a veure el mestre que tantes vegades m'ha acompanyat en moments delicats de la vida i vaig enfilar cap al Sant Jordi convençut de ser de nou davant d'un dels artistes més peculiars de la història recent, l'escriptor que canta o el cantant que escriu, tant és. I més que cantar, Cohen acaricia les paraules, les reté i dóna un èmfasi en què l'atmosfera del record pot evocar un dimoni o una vella amant, d'aquelles que sortien a les portades dels seus cèlebres discos.
Ahir va ser un concert mastodòntic, amb més de trenta temes, quatre o cinc més que al concert del 2009. El repertori, més o menys el de sempre, cosa que no li treu interès perquè alguns el voldríem sentir cada setmana. És aquesta la gràcia, el matís, la professionalitat, l'elegància d'algú que –com ell mateix diu– va néixer amb la seva americana. Les cortines del teló reproduïen la senyera i el Sant Jordi s'anava omplint de mica en mica fins a un quart de deu en què les notes de Dance me to the end of love i The future ens van fer entrar en el seu univers càlid. Eren els dos mateixos temes amb què va començar fa tres anys. Cançons d'abans-d'ahir al costat d'algunes que ja tenen mig segle. Tant se val. Cohen i la seva banda no es repeteixen mai. I el vals continua sonant amb la cadència d'un amor etern.
