Viatge a les profunditats de l'ànima, riu amunt

Francis Ford Coppola va canviar la selva africana per la vietnamita i la febre de l'ivori per la guerra del napalm, però l'infern exterior i interior dels personatges del seu clàssic Apocalypse now (1979) no diferia substancialment del que patien els de la novel·la en què estava inspirada la pel·lícula, El cor de les tenebres (1902), de Joseph Conrad. En definitiva, dues visions tremebundes dels efectes del colonialisme despietat i de la frontera, tan fina com permeable, que separa el que considerem civilitzat del que menyspreem com a salvatge, i, en paral·lel, la raó de la bogeria.

Inevitablement, la imatge de Marlon Brando caracteritzat com el coronel Kurtz en la recta final d'Apocalypse now ve al cap quan l'excel·lent actor belga Josse de Pauw interpreta el Kurtz de Conrad en la versió teatral d'El cor de les tenebres que, dirigida per Guy Cassiers, es va representar dissabte passat al Teatre de Salt, per primera vegada a l'Estat espanyol, dins de Temporada Alta. El cap rasurat i entre llums i ombres de De Pauw ampliat a la pantalla recorda el de Brando i trasllada a l'espectador una sensació propera al mal absolut, però alhora també transmet una gran solitud i una immensa tristesa.

A favor de De Pauw, s'ha de destacar sobretot la seva enorme versatilitat: no només interpreta el paper del protagonista i narrador principal, el mariner Marlow, capità d'un vapor que s'endinsa en la selva riu Congo amunt a la recerca cada vegada més obsessiva de Kurtz, sinó que gràcies a un eficient muntatge videogràfic De Pauw dóna vida també a la resta de personatges de la història amb els quals conversa, generalment sobre el mateix Kurtz: un home “extraordinari”, el millor agent comercial de la companyia d'ivori, una personalitat imponent de paraula àgil i encisadora, però també una ànima fosca que ha aconseguit ser temut i adorat pels indígenes i que en un informe recomana l'extermini de “totes aquestes bèsties”. Sobretot quan De Pauw assumeix alhora els papers de Marlow i Kurtz, en uns diàlegs en què l'actor reforça la dualitat amb uns registres de veu completament diferents, queda molt ben subratllat que Marlow pot acabar reconeixent-se a ell mateix dins del cor tenebrós de Kurtz, el qual li atorga l'inquietant privilegi d'escoltar les seves últimes i enigmàtiques paraules: “L'horror! L'horror.”

En contra del muntatge, només una cosa: potser hauria estat més encertat que s'hagués fet aquí en la versió francesa,
Coeur ténébreux. Una obra tan densa és difícil de seguir en neerlandès, fins i tot amb sobretítols en català: mentre persegueixes la paraula escrita, gairebé t'oblides que hi ha un gran actor en escena.