Allò que la vida té de bo

La mítica fanfara de 20th Century Fox, composta per Alfred Newman, va obrir divendres el primer concert que ofereix la renovada Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya (SCCC), resultat de la fusió de La Principal de la Bisbal i la Jove Orquestra de les Comarques Gironines, el projecte pedagògic de l'Orquestra de Cadaqués. Aquesta peça curta, de gran força i majestuositat, va posar immediatament en situació el públic que omplia de gom a gom l'Auditori de Girona, i va donar el tret de sortida d'una nit d'allò més evocadora, en tots els sentits.

A Llegendes de cinema, la SCCC interpreta temes d'algunes de les bandes sonores més emblemàtiques de pel·lícules no menys mítiques, que ha enregistrat en un CD. En directe, però, l'emotivitat i la intensitat pugen enters. D'entrada, al concert, per donar fe de la capacitat de la fusió musical sorgida entre l'orquestra i la cobla, van interpretar una brillant versió del tema principal de La Bella i la Bèstia, d'Alan Menken. El segon tema, Yo te diré, va tenir la col·laboració de la cantant Nina, que potser va entusiasmar més espectadors d'una altra generació que sí que han vist Los últimos de Filipinas que no pas els que no. Paraules majors, en canvi, es mereix la interpretació de tres peces del gran Bernard Hermann: amb les divertides Alfred Hitchcock presenta... obrint; Qué será, será de L'home que sabia massa, tancant, i amb una versió més alegre i triomfal –allunyada del mal rotllo original– de Psicosi pel mig. A continuació, amb l'arribada de l'immens Henry Mancini, donant entrada als metalls i a un superb Pep Poblet als vents, es va produir un dels moments àlgids de la vetllada. Es van escoltar Moon river d'Esmorzar a Tiffany's i els encomanadissos Hatari i La Pantera Rosa, que van ser molt aplaudits. En un altre registre, va ser el torn de Llums d'escena (Candilejas), una peça que demostra el nivell de naturalitat i perfecció a què arriba aquesta amalgama musical entre l'orquestra i la cobla. I per tancar la primera part, Cris Juanico va oferir una original versió del Busca allò que la vida té de bo, de Life of Brian (Monty Python), casualment, cantada el dia abans en un celebrat gag de Polònia (TV3), com va advertir el director artístic, Francesc Cassú.

I si la primera part va agradar, la segona va entusiasmar. Tan bon punt va començar, Nina va demostrar que La vida és bella, i més si la canta ella... i es va ratificar que Nino Rota hauria d'estar a l'Olimp dels grans compositors de música de tots els temps (també, que el tema principal d'El Padrí el devia concebre pensant que l'interpretaria una tenora). Tot seguit, després de la gran ovació que va acomiadar 8 1/2 i La strada, el crooner Cris Juanico va versionar As time goes by (Casablanca) i més d'un ens vam emocionar (literalment) amb La llista de Schindler i, per diferents motius, amb els compassos imperials de Star Wars i A la recerca de l'arca perduda, obra del mestre de mestres John Williams. Rocky va donar protagonisme als vents i, junts, Nina, Juanico i Poblet van interpretar tan bé Somriures i llàgrimes que no es va
poder abaixar el teló definitivament per uns aclamats bisos. Entre aquests, va sobresortir La Santa Espina, l'única cançó de la nit que no prové del Setè Art, però que l'audiència va acceptar de grat, vistos els temps que corren.

Amb un públic entregat i més participatiu es va repetir Busca allò que la vida té de bo, per deixar clar que la música, i el cinema, tenen un lloc destacat en el que reclama l'enunciat de la cançó.