“Rebre el Porrot d'Honor ha sigut molt gratificant”

Ha sigut una alegria molt gran, perquè és un premi a què no et presentes, que no t'esperes i, a més, és un premi a tota la trajectòria, la qual cosa vol dir que has fet bé alguna cosa en tots aquests anys i, alhora, vol dir que t'estàs fent major (rialles). Més que un premi ha sigut un reconeixement i, com a tal, ha sigut diferent. També és veritat que els escriptors fem una faena molt silenciosa i que des de fora algú t'ho valore és molt gratificant. Per això, trobe que el Porrot d'Honor és un premi molt important i Silla l'hauria de mantindre per molts anys.

No és que uns siguen més especials que uns altres, però és veritat que els premis a què tu et presentes són diferents dels premis com aquest. Jo n'he guanyat molts, però també n'hi ha molts que no els he guanyat. Per exemple, els premis de la crítica, com el premi de la crítica Serra d'Or, que em van atorgar per Terra d'Aigua, va ser un dels més importants que m'han concedit. Per una altra banda, els premis de la crítica dels Escriptors Valencians, ja que són premis del mateix estil que el Porrot d'Honor. En aquests casos, els jurats valoren les millors obres publicades durant un any i les premien, per això quasi podria dir que tenen més gràcia, són molt gratificants.

No sé jo com em llegiria si ho fera des de fora i no em coneguera. Com que sóc tan crític supose que algunes coses no m'agradarien, el que passa és que quan fas alguna cosa ha d'agradar-te i creure-hi. Una altra cosa és que ho mires amb uns altres ulls i, per tant, coses que feies d'una determinada manera quan començaves, ara ja no les fas igual. Per exemple, la poesia que jo he fet en l'últim llibre publicat, Abisme i Ocell, és una poesia diferent, és un llibre que a la gent que ha llegit poca poesia li arriba més fàcil, és un llibre molt transparent, que arriba a més lectors. Però ho faig perquè m'ix així. També és veritat que sí que hi ha relació entre els meus primers llibres i aquests últims, tenen una poesia molt general, el pas del temps, l'amor, la por...

No... encara que sí que es de veres que quan un llibre ha funcionat menys, n'han fet menys cas, els autors ens hi fixem més. Aleshores, jo tinc llibres que tenen una complexitat metafòrica molt profunda que, encara que reben molt bones crítiques, no van tindre massa força per als lectors i, per això, els mire d'una altra forma, però no perquè els considere els meus millors llibres. A mi m'agrada molt, per exemple, Abisme i Ocell, Maregassa o Terra d'aigua, aquest últim vaig rebre el premi de la crítica dels Escriptors Valencians i el premi Ausiàs March. He escrit també dues novel·les, i A foc lent sí que ha tingut molta acceptació, però Una nit entre les nits és un llibre que no ha tingut tan bona acollida com l'altra. Per això quan, de tan en tant, em diuen que aquest últim els ha agradat molt, m'influeix més que quan m'ho diuen d'altres obres.

Vaig escriure per als xiquets quan el meu fill tenia huit anys i el vaig fer per a ell. De fet el primer llibre dedicat als menuts, El país dels dos sols, el vaig fer enfocat per a xiquets d'escola, amb la intervenció de música clàssica. Desprès, vaig decidir fer un conte per a xiquets que tingueren més de huit anys dedicat, com he dit adés, al meu fill i mai més he tornat a publicar res mirant aquest públic perquè per a mi, escriure narrativa és més complicat.

Sí, sóc poeta, però quan faig narrativa m'agrada que no es note que hi ha un poeta al darrere. Si mires els meus contes, no es nota que és un poeta el que els escriu, i això és molt complicat per a un poeta. Quan un poeta escriu poesia, intenta fer art, és molt complicat fer poesia perquè no hi pot haver errors, l'essència del poema és que estiga ben fet i, ja després, que tinga “alguna cosa” més. I, aleshores, quan intentes passar a la prosa costa molt llevar-te de damunt aquesta idea. Curiosament, en A foc lent, que és la meua última novel·la, es nota més que sóc poeta perquè en les escenes eròtiques m'ix molt la metàfora. Tot i això, el meu paper de poeta sempre està també en la meua narrativa; en Una nit entre les nits el protagonista investiga la vida de dos poetes i en A foc lent el protagonista és poeta i escriptor... per això em pregunten si és una obra biogràfica, i no ho és!

Doncs reconec els meus poemes perquè hi ha el meu nom en un cantó, sinó no sabria dir que són meus, evidentment. Es tracta d'una antologia de la poesia catalana, els xinesos potencien aquest gènere. També han traduït alguns poemes meus al francès, curiosament al Canadà. Clar, en francès he pogut corregir algun error abans que es publicaren, però en xinés si s'han equivocat... no puc saber-ho, m'ho crec!

Partint de la base que la situació que viu el valencià no és bona, he de dir que fins ara mai no hi havia hagut un nivell tan alt en la literatura valenciana. L'únic problema, un problema molt greu, és que la societat ignora aquest nivell tan alt, no hi ha públic lector, tenim més lectors a Catalunya que al País Valencià, i això no és bo. La majoria d'autors que comencen ara escriuen en valencià i això és perquè la nostra llengua té prestigi, si no en tinguera, ningú no començaria la carrera d'escriptor escrivint en valencià. Per això, mantindre i promoure aquest prestigi és una tasca de tots, des de la societat en general fins a les biblioteques, les llibreries, les institucions, els mitjans...

Doncs he acabat un llibre de poemes, perquè encara que la gent es pense que fa molt poquet que va eixir l'últim, no és així. Les dates de publicació no coincideixen amb les dates en què acabe un llibre, el període s'allarga pels premis i les crítiques. Més o menys em costa escriure un llibre al voltant de quatre anys, l'últim vaig acabar-lo en 2008, per tant, si sumem quatre anys, ja som en 2012. A més tinc in mente una altra novel·la, però el que volia fer és tan complicat que l'única forma d'escriure-la... és escrivint!