Festa amb comèdia amarga

Si no m'equivoco, fa molt de temps de l'última vegada que Nit de reis va representar-se al Teatre Municipal de Girona abans que la companyia Propeller hi hagi dut la seva impressionant, arrabassadora, versió d'aquesta obra de Shakespeare que, en les seves mans i amb la direcció d'Edward Hall, fa evident la seva complexitat amb molts de replecs que posen en qüestió que genèricament se la classifiqui com una comèdia. En tot cas, si recordo l'última vegada anterior és perquè el muntatge tenia una significació especial: una ambiciosa aposta del Talleret de Salt en un moment en què el teatre català permetia certes aventures més enllà de Barcelona. No és en va que aquell muntatge de Nit de reis transmetés molta felicitat, de manera que l'estat d'ànim potser ressaltava la cara lluminosa de Nit de reis. En fi, una experiència inoblidable a propòsit d'aquesta obra que parteix del fet argumental que dos germans (Viola i Sebastià, semblants com a bessons en la seva diferència sexual) sobreviuen d'un naufragi que els mena a l'illa d'Il·líria, on, separats pel destí i tement cadascun que l'altre és mort, viuen diverses aventures en què hi participen altres personatges atrapats en sentiments amorosos que podrien definir-se per la manca de correspondència i que, en part, no són aliens a l'equivoc sexual: Viola, transvestit en Cesari, s'enamora de l'home al qual serveix, el duc d'Orsino, enamorat d'Olivia, que a la vegada se sent atreta per Viola/Cesari i que es casa “equivocadament” amb Sebastià.

Tot un material argumental, certament, per a la comèdia d'embolics, a la qual, donant una altra volta a l'ambigüitat sexual pel fet que tots els personatges són interpretats per homes, la companyia Propeller s'hi lliura, però amb una reserva de malenconia (en l'aparellament final, hi ha una sensació de conformitat amb una realitat que no es correspon del tot amb el desig) i una atenció inesperada cap a elements foscos de l'obra fins dur-la a frec del drama. En tot cas, no es tracta precisament del fet que els nois del Propeller, en la seva cinquena participació shakespeariana al festival Temporada Alta amb l'esperança que cada any tornin, no transmetin felicitat actoral (sobre tot aquells que fan els papers femenins perquè, ai carai, com disfruten els homes disfressant-se de dones) interpretant Nit de reis, però fan molt més present l'amargor d'aquesta presumpta comèdia, sense abandonar-la. Allò que explica una cosa i l'altra és la deriva que pren la broma que el “boig” Festa, amb la complicitat dels borratxos Tobies i sir Andrew, fan al repel·lent Malvoli fent-li creure que Olivia, a la qual assisteix, n'està enamorada a través d'una carta falsa que l'empeny a una disfressa cruel. L'escena de la lectura de la carta (en una escenografia reconegudament inspirada en l'arbreda de L'any que ve a Marienbaud, el mític film d'Alain Resnais) és d'una hilaritat espaterrant, tot i que a la vegada no deixa de ser inquietant amb la presència i els sons de figures emmascarades que, a la manera d'uns observadors, són recurrents en el muntatge. Tanmateix, encara que sigui un personatge ben antipàtic i risible, en el moment en què, tancat en un soterrani, Malvoli és sotmès a una gran humiliació i, de fet, a una tortura, la crueltat és tanta que el somriure dels espectadors es glaça al temps que Tobies, l'oncle d'Olivia, se n'adona que la broma ha deixat de fer gràcia.

A més a més, amb un sentit social pel que fa a apuntar contra la inconsistència moral de les classes altes, es remarca un fet que amarga l'hipotètic final feliç: Antoni, el mariner que va salvar Sebastià del naufragi, és abandonat mentre els guàrdies se l'enduen a causa d'un equivoc. Aquest muntatge de Nit de reis de la companyia Propeller és una festa del teatre en què tots els actors exhibeixen les seves dots interpretatives que també participen de la música, del ball i del cant. Però sobretot fa present aquella capacitat shakespeariana d'oferir un retrat de la condició humana en la seva diversitat, que a vegades exalta i que a vegades fa mal perquè la imatge és implacable. El resultat és com en els films de Charlot: resulta impossible que no hi hagi una actitud en la qual reconèixer-se.