Potència i fragilitat dels cossos

En el curs del darrer festival de Canes, on va presentar-se De rouille et d'os (De óxido y de hueso), un crític de cinema francès contraposava el cos hipermusculós de l'actor belga Matthias Schoenaerts (que, a la de Niro, va afegir-se més de vint quilos per encarnar un boxejador frustrat i hormonat) amb el de l'actor coreà Yu Junsang, intèrpret del socorrista de natació d'In another country, un dels meravellosos films de Hong Sangsoo als quals no se'ls concedeix la possibilitat d'exhibir-se comercialment a l'Estat espanyol. Els contraposava per celebrar la normalitat corporal del coreà davant de l'exaltació del múscul masculí perceptible en bona part del cinema contemporani, considerant que el nou film d'Audiard ho exemplifica al màxim.

Entenc i comparteixo el punt de vista del crític francès, però considero que la presència del cos hiperbòlic de Matthias Schoenaerts a De rouille et d'os admet un matís important o, en tot cas, significatiu. D'entrada, Jacques Audiard és un cineasta que s'acosta als cossos dels seus actors per fer sentir a través seu els batecs íntims dels personatges. Amb aquest seu nou film, inspirat d'una manera més atmosfèrica que argumental en un recull de relats de l'escriptor canadenc Crag Davidson, posa en relació i tensió un cos fornit de boxejador amb el cos extremament fragilitzat d'una dona sense cames després de patir un accident en un parc aquàtic. A partir d'aquesta tensió, s'intenta construir un melodrama modern en què dos éssers s'esforcen per sobreviure amb dignitat en condicions adverses, que són els dels seus límits (físics en el cas d'ella i mentals en el cas d'ell) i els de la violència d'un món de catàstrofe econòmica.

Audiard, el director d'Un profeta, disposa de dos intèrprets convincents (a més de l'esmentat Schoenaerts, l'exquisida Marion Cotillard) i, amb la seva manera de filmar tan física i tan expressionista, confirma la força i la solidesa del seu cinema, sobretot en la primera part del metratge. A partir d'un moment posa en joc paranys dramàtics i narratius, fins apuntar un final complaent, que no són aliens a la voluntat de buscar un impacte en el gran públic. Però hi ha bells moments, com quan la dona retroba els plaers del cos nedant al mar, si bé possiblement al cineasta li manca el sentit de la durada poètica per concedir prou temps a la seqüència. En canvi, força la història d'amor i reitera situacions dramàtiques, que també es relacionen amb la presència d'un nen perdut en un món aspre.