Luis Eduardo Aute. entrevista
Cantautor. guillem vidal
“Catalunya té dret a una consulta”
Una fotografia que li va fer, quan només tenia dos anys, el seu pare a Manila l'any 1945 (mirant al mar i d'esquena a una ciutat en ruïnes), en contraposició a una que, amb una estètica semblant, va realitzar la seva filla fa un parell d'estius al malecón de l'Havana. Els sentiments que desperta, ara, posar aquestes fotografies una al costat de l'altra articulen El niño que miraba el mar, disc número 33 de Luis Eduardo Aute. La idea es completa amb una pel·lícula de divuit minuts amb guió, dibuixos i música de l'artista: El niño y el basilisco, Disc i pel·lícula es presentaran avui al vespre a l'Artèria Paral·lel de Barcelona.
Què creu que li devia passar pel cap quan el seu pare li va fer aquella foto mirant de petit al mar?
Ni idea. Amb la cançó que dóna nom al disc ja miro d'esbrinar en què devia estar pensant. La ciutat, Manila [on Aute va néixer], va quedar en ruïnes, la casa on vivíem també, i mirant a l'horitzó potser el que feia era imaginar-me un paisatge diferent, com el d'aquelles pel·lícules americanes en technicolor.
Per què la infantesa és un recurs tan potent per als creadors?
La mirada d'un nen és sempre fantàstica, tot i que evidentment depèn de la mena d'infantesa que es visqui. La vida tot just comença i es tendeix a pensar que res no és com el que t'acaba imposant la realitat amb el pas del temps. A mi, aleshores, aquelles ruïnes em semblaven normals. En un nen, el món és més atractiu del que t'ofereix la realitat.
En el disc, però, hi ha cançons amb un fons més social. ‘Feo Mundo Inmundo', per exemple, les inicials de la qual són, també, les del Fons Monetari Internacional.
No faig distincions entre la mirada personal i la social, quan escric. Tot forma part de la meva pròpia manera d'entendre la realitat.
En el seu penúltim disc, ‘Intemperie', fa dos anys, deia que fins i tot Déu es trobava a la intempèrie. Les coses han empitjorat...
Sí, aquell disc està més vigent fins i tot que aleshores. El dia a dia que vivim és angoixant. No se sap què pot passar demà mateix. Tot penja d'un fil i la sensació és que tot hagi d'esfondrar-se en qualsevol moment. Com sempre, és cert, però en els darrers temps, molt més.
En les seves cançons hi ha llum, tanmateix.
N'hi ha d'haver, perquè a no ser que la profecia dels maies es compleixi i rebenti tot, el món no s'acabarà. El món, doncs, continuarà girant i, malgrat que cada vegada tinc menys fe en el ser humà, mentre n'hi hagi uns quants que creguin en la vida i treballin per canviar la realitat, hi haurà esperança.
Com veu, des de Madrid, i considerant la seva estreta relació amb Barcelona, tot el que ha passat a Catalunya des d'un punt de vista polític aquests últims tres mesos?
Em produeix tristesa comprovar que entendre's és tan i tan difícil. Hi ha grans dificultats per posar-se en el lloc de l'altre i mantenir una relació intel·ligent. Catalunya és, crec, part de la meva família i se'm faria difícil entendre que visc en un país diferent. Dit això, però, també crec que el poble català té dret a una consulta i a fer el que hagi de fer. Una cosa és el meu punt de vista, més emotiu, i l'altra la que tot un poble decideixi.