Pintura sense complexos

En la primera plana de l'art contemporani català actual no és tan fàcil trobar-hi un jove artista que aposti d'una manera tan vehement per la pintura com Yago Hortal (Barcelona, 1983). Quan li comento que les seves obres em semblen pura “pintura-pintura”, (un concepte més propi del moment en què ell va néixer) mig somrient diu: “Una mica, sí...”. Assegura que mai no s'ha plantejat fer altra cosa, li importa ben poc no ser al mainstream del videoart, ni de la instal·lació o les pràctiques neoconceptuals. “Sempre m'he identificat amb la pintura, em surt de manera natural, i no sabria pintar d'altra manera”, assegura. Una bona part de la seva obra recent l'exposa fins al 9 de març a la galeria Senda de Barcelona.

El seu aspecte de bon jan amaga un pintor de traç vital i energètic. Amb una paleta sense complexos (per què no a la fosforescència o als roses xiclet?), Hortal crea territoris on la pintura sembla lliscar lliurement sobre la superfície blanca, se superposa en capes i fins i tot pot arribar a superar els límits del llenç. En aquest últim cas les pintures, algunes de petit format, voregen la tercera dimensió, volumètriques. És normal que la pintura d'Hortal s'hagi associat al dripping de Pollock. Ell no ho nega però explica que el dia que va veure per primer cop l'obra de Basquiat “alguna cosa va canviar”. L'atzar de la pintura llançada a la tela és crucial però es tracta d'un atzar “controlat”, d'un equilibri que guanya en la contemplació de l'obra en viu.

Malgrat la seva curta carrera, Hortal, que va guanyar el premi a la pintura jove de la sala Parés el 2007, fa dos o tres anys que viu un cert vertigen perquè està sent reclamat per marques comercials internacionals. De moment, l'abstracció d'Hortal ha arribat a planxes de surf de neu rellotges, roba... i va estar a punt de protagonitzar tota una línia de cosmètica de la marca de luxe La Prairie. Ell se sent afalagat perquè és una manera perquè el seu treball arribi a tothom però també és prudent perquè no vol que la publicitat i el disseny gràfic acabi menjant-se el que realment l'importa: el treball al taller i les exposicions. “La feina de pintor és molt, molt íntima. M'hi puc estar tot el dia, totalment submergit. Em fabrico les eines, experimento amb la posició del llenç... Això és el que vull fer. Pintar.”