Un segle XX follettià

Ken Follett és l'autor d'Els pilars de la terra, una novel·la elefantina que li va permetre fer-se un nom com a autor de best-seller. La seva trajectòria posterior no ha mantingut el tremp –la segona part d'Els pilars de la terra és un autèntic bunyol de vent literari– però el seu nom garanteix vendes.

Aquesta circumstància és útil a l'hora de destriar el gra de la palla quan es fa referència a L'hivern del món, la segona part de la trilogia El segle, amb què l'autor glossa fets històrics del segle XX.

La repassada va començar amb La caiguda dels gegants, que s'ocupava de les tres primeres dècades del 1900. El segon lliurament reprèn el fil narratiu en els moments en què el nazisme pren embranzida. Amb la follia alemanya com a pal de paller, Follett embasta una història en què un grapat de famílies aconsegueixen estar, gràcies al deus ex machina follettià, al rovell de l'ou de fets amb transcendència.

Com a novel·la històrica, L'hivern del món no és especialment rellevant. L'autor segueix la cronologia de fets reals i empra els que li convenen com a escenari de la història que sí que vol explicar, que és la dels seus personatges.

La mecànica d'aquest procediment es fa evident quan es percep que Follett no aprofundeix en les causes i els efectes dels fets històrics a què recorre a l'hora de generar una sensació d'autenticitat que avali el seu text. La Història és, doncs, un decorat necessari de L'hivern del món que pateix d'alguns cops de brotxa fets amb descurança: per exemple, situa el naixement de les SS anys després de la data real i posa en mans dels soviètics una tecnologia, la dels micròfons sense fils, aleshores inexistent. És aquesta utilització arbitrària de fets reals la que demostra quines són les veritables intencions de Follett i la que consolida una manera de fer, de posar pedaços de manera interessada, que és un dels trets característics d'un autor que no dubta a fer-s'ho venir bé per tapar les vergonyes de les seves trames o per redreçar a cops de martell un discurs que no ha sabut fer pujar recte.

En L'hivern del món, per exemple, un dels protagonistes és objecte, de manera directa, de l'atac a Pearl Harbor i, mentre se n'explica la peripècia no s'esmenta que l'estigui documentant fotogràficament. Les imatges que ajuden el personatge a fer un pas endavant en la seva vida apareixen per art de màgia moltes pàgines després. Follett style i res que sorprengui: qui l'hagi llegit abans tornarà a trobar un seguit de personatges absolutament plans que són víctimes de la seva simplicitat extrema i que no fan res que pugui aportar interès a la novel·la: són míssils teledirigits que travessen les pàgines sense alteracions perceptibles en el rumb.

La combinació de tot plegat, però, no genera una novel·la candidata al contenidor del reciclatge. L'hivern del món es deixa llegir amb la condició que no se n'esperi res i que no se la pensi gaire. A l'hora de passar unes estones, fa el fet sense ser tant insultant com altres follettiades.