crítica
àngel quintana
De la santedat a la política
En les primeres escenes de la pel·lícula, uns soldats blancs no recorden el famós discurs d'Abraham Lincoln en la batalla de Gettysburg i un soldat negre els ho recorda. L'escena sembla que marqui un possible to: la paraula del setzè president ha estat la lluminària mítica de la democràcia americana. Més endavant, però, aquesta voluntat messiànica s'apaga i veiem Lincoln com parla amb el seu secretari d'Estat i li proposa que faci tractes amb els diputats demòcrates per aconseguir els 20 vots que li fan falta perquè s'aprovi la tretzena esmena de la Constitució que permet l'abolició de l'esclavatge. També veiem com Lincoln no vol acabar una guerra que els confederats ja han donat per perduda i que prefereix allargar-la perquè sap que la fi de la guerra pot suposar la no-aprovació de l'esmena contra l'esclavatge. Per aconseguir el que vol, ha de deixar que la guerra continuï, amagar l'existència d'uns parlamentaris del sud que han vingut per negociar la fi del conflicte.
Steven Spielberg –i el seu guionista Tony Kushner– sembla que volen trencar amb la doctrina mítica d'aquell president que va néixer en una cabana i es va fer ell mateix. No hi ha grans gestos heroics, només una gran força de voluntat i una confiança extrema en el sentit comú que el guia fins al final. Lincoln acaba funcionant com un exercici de reescriptura del mite. El sant deixa pas a l'home polític, la noblesa s'enfronta amb les clavegueres del poder i els pactes nobles o innobles determinen el camí tortuós –i a vegades fosc– que mena cap una causa noble.
Lincoln no és cap pel·lícula lluminosa, ni esperançadora, ni una exaltació hagiogràfica. És una peça de cinema polític de cambra, en la millor tradició americana com Tempestad sobre Washington, d'Otto Preminger, i El último hurrah, de John Ford. Spielberg deixa de ser el cineasta manipulador i fa una dissecció del poder. L'acció i el moviment deixen pas a la paraula, a la retòrica complexa del joc polític; el retrat que acaba fent un resultat tenebrós. Lincoln és presentat com un ésser malenconiós, atrapat per la pena de la pèrdua del fill i amb un fort deix depressiu. La relació amb l'esposa és tortuosa i complicada. La vida política no és gens fàcil: malgrat el seu carisma, membres del seu partit són escèptics amb ell i alguns contrincants l'odien. Lincoln és com algú que avança cap una mort anunciada, però que abans ha de deixar feta una feina i, per fer-la, ha de deixar enrere la seva aura per resultar mesquí, com altres poderosos.